El perdó i la responsabilitat

No sé si només em passa a mi, però seguint l'actu­a­li­tat tinc la sen­sació cada dia més mar­cada que hi ha dos mons clara­ment dife­ren­ci­ats i quasi imper­me­a­bles, el de la política i les altes esfe­res i el de la gent diguem-ne nor­mal. I el que més em des­as­sos­sega és que no tinc clar quin dels dos, de tant dife­rents com són, és el real.

D'Exem­ples, en tenim a cabas­sos. El nos­tre esti­mat rei, que men­tre té la barra de sor­tir a fer dis­cur­sos expli­cant que pateix pels milers de joves sense feina ni futur que hi ha al país, se'n va a caçar ele­fants en una mos­tra de cur­tesa men­tal i colo­ni­a­lisme barat, car i pas­sat de moda. De les expli­ca­ci­ons poste­ri­ors i de la tem­pesta política asso­ci­ada, se'n deri­ven un gra­pat de coses, i cap de bona. La pri­mera, que ha fet, fa i farà el que li dóna la gana, gas­tant-se diners a cabas­sos; la segona, que té un gabi­net força inepte que, acos­tu­mat a no donar mai expli­ca­ci­ons de res, quan les ha de donar, no fa altra cosa que sem­brar dub­tes pit­jors com ara, per citar-ne només un, a canvi de què pagues un safari de tants milers d'euros? Què has obtin­gut o què pen­ses obte­nir en con­tra­pres­tació? El rei fa nego­cis de sotamà apro­fi­tant el càrrec?

I la traca final. Apa­reix amb cara de nen aga­fat in fra­ganti amb la mà al pot dels cara­mels, diu un “ho sento” i un “no ho tor­naré a fer més” que sona més aviat a “a par­tir d'ara m'espa­vi­laré perquè no m'enxam­peu una altra vegada” que a pene­di­ment autèntic i ja està. Tots els polítics ho donen per bo, s'ha aca­bat el bròquil i girem full.

I aquesta manera de fer, exem­pli­fi­cada amb el rei, és gene­ral a totes les clas­ses diri­gents. Com és que amb els anys que arros­se­guem de democràcia no han acon­se­guit con­sen­suar una llei que reguli la classe política? Com és que en un dia s'han espa­vi­lat a dei­xar clars tots els temes que afec­ten el no-paga­ment dels peat­ges i, per con­tra, no han regu­lat mai la seva pròpia tasca? Per què un polític no té mai res­pon­sa­bi­li­tat de res?

És curiós, ara quan s'ha aca­bat en sec el noble art de lli­gar els gos­sos amb llon­ga­nis­ses far­ci­des de tòfona i foie, hem des­co­bert que totes les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques tenen uns forats negres que fan por i, per con­tra, que el patri­moni per­so­nal de molts polítics ha anat crei­xent a ritme de samba. I ja sé que no és el mateix ges­ti­o­nar l'eco­no­mia domèstica que la d'un país, però si veus que el teu sou és de 1.000 euros i que les teves des­pe­ses són de 6.000, què fas? Ho atu­res? Seguei­xes enda­vant i en lloc de mirar de gua­nyar més el que fas és pas­sar les des­pe­ses a 10.000? És trist que la mala gestió no porti apa­re­llada cap res­pon­sa­bi­li­tat legal. És ver­gonyós que s'encar­re­guin qua­dres dels dipu­tats a preu d'or i que no es deci­deixi que ja que els fa tanta gràcia que hi siguin els paguin ells de la seva but­xaca i se'ls empor­tin al men­ja­dor de casa.

És dramàtic que la classe política pugui reta­llar el que li sem­bli a tot­hom tan­tes vega­des com vul­gui i que, mal­grat tot segueixi gau­dint de tots els pri­vi­le­gis. Des­pe­ses paga­des, die­tes, ordi­na­dors, mòbils, viat­ges, cime­res inter­na­ci­o­nals, etc., etc. Deu ser de les poques fei­nes on no hi ha cap res­pon­sa­bi­li­tat per la mala praxi.

És trist veure com acce­dir a deter­mi­nats càrrecs implica esbor­rar tot el que han fet els seus pre­de­ces­sors d'un altre color polític i que el pro­grama elec­to­ral no fos un veri­ta­ble con­tracte que per­metés als elec­tors dema­nar tota mena de res­pon­sa­bi­li­tats legals i econòmiques ni no es com­pleix. Suposo que això faria que els polítics s'ho mires­sin més i, com a mínim, fos­sin més mesu­rats a l'hora de pro­me­tre tota mena de mera­ve­lles que després que­den en un no-res i, cas que no com­plis­sin, tin­gues­sin clar que després vin­dria l'hora d'assu­mir totes les res­pon­sa­bi­li­tats deri­va­des, més enllà de dema­nar perdó o de jus­ti­fi­car amb parau­les bui­des que on van dir una cosa volien, en rea­li­tat, dir tot el con­trari.

És Clar que temo que això és una uto­pia i que segui­rem vivint en dos mons opo­sats on un tindrà sem­pre tots els pri­vi­le­gis que s'auto­con­ce­deix i l'altre, totes les càrre­gues que rep sense dret a dir res. I suposo també que al final el resum és que la culpa és nos­tra per esco­llir el que esco­llim i per no recla­mar un meca­nisme de com­pen­sació que ens per­meti cor­re­gir sobre la marxa el nos­tre mal cap.