Gràcies a tots dos

Valentí Fàbrega, per una banda, i Ricard Tor­rents, per l'altra, m'han tin­gut ocu­pat tota la set­mana. Valentí amb el seu arti­cle sobre la Con­ferència Epis­co­pal Cata­lana. I en Ricard amb el seu sobre Ver­da­guer, ambdós edi­tats al número 279 de Revista de Cata­lu­nya. Lle­giu-los, sis­plau, feu-vos aquest favor. Dis­poso de poc espai. Per tant, aniré al gra. La Con­ferència Epis­co­pal Cata­lana no és un somni irre­a­lit­za­ble, ni ho pot ser, ja que fou rea­li­tat abans que somni. La Tar­ra­co­nense ha exis­tit. I el que ha exis­tit, sem­pre pot tor­nar a exis­tir. Ha des­a­pa­re­gut, això sí. També va des­a­parèixer el pro­feta Jonàs. Però era viu, tot sen­cer dins el ven­tre de la balena. Tal és el cas de la Tar­ra­co­nense, engo­lida per la balena epis­co­pal espa­nyola. Ha de sor­tir. Això vol dir que algú ha d'obli­gar la balena a esco­pir Jonàs. Aquest algú és el papa. En els seus dis­cur­sos hi ha el Con­cili i la invo­lució, argu­ments per a tot. Benet XVI no deixa de citar mai la doc­trina del Vaticà II, diu que és la brúixola que cal seguir. Ell no la segueix, però cal seguir-la. Doncs aquí està la clau. Així ho va fer Casaldàliga, en la seva visita ad limina, on hi arribà suspès i, després de l'exa­men de revàlida eclesiàstica, va sor­tir-ne apro­vat. Per Rat­zin­ger!, que aviat és dit. Rat­zin­ger, fidel a Joan Pau II, pre­te­nia que l'opció pre­fe­ren­cial pels pobres, que lle­gim a la Gau­dium et Spes, no podia ser (ni sem­blar) clas­sista. D'acord, digué, Pere, par­lem, doncs, de con­flicte, com ho fan les ins­truc­ci­ons. Nosal­tres, a l'Amèrica Lla­tina, tan sols volem evi­tar que es pensi en els pobres com si ho fos­sin espontània­ment, aïllats, i sense cap estruc­tura que els exploti. I no és així. Pre­ci­sa­ment va ser Joan Pau II, afegí, qui va dir, a l'Amèrica Lla­tina, que “els rics són cada vegada més rics a costa dels pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa”, li féu obser­var Casaldàliga, és estruc­tu­ral. I aquí s'acabà. Paraula del papa. Els pobres són, en rea­li­tat, empo­brits. I arri­bem a Ricard Tor­rents. Ver­da­guer és el para­digma dels empo­brits. D'almoi­ner del marquès a cap­taire, en cai­guda lliure. Ricard ho explica molt bé. Aporta un afo­risme del mateix mossèn Cinto, que podria ser de Casaldàliga: “Al que té prou tot­hom li dóna. Al que té poc tot­hom li pren.” Gràcies a tots dos.