Opinió

el defensor del lector

Tot canvia i de pressa

El nostre diari, pel que fa a continguts, i no parlem de la imatge, no té res a veure amb El Punt i l'Avui de fa 20 anys

Més del cin­quanta per cent del que vaig apren­dre d'aquells grans pro­fes­sors del peri­o­disme a l'Escola de l'Església –diguem Manolo Vázquez Mon­talbán, Josep Per­nau, Llo­renç Gomis i un llarg etcètera– resulta que se me n'ha anat a l'aigua. Tran­quils, no passa només amb el peri­o­disme, també m'ha pas­sat en tots els altres aspec­tes de la vida, però veri­ta­ble­ment no cami­nem, no, volem. Aquesta reflexió la fèiem con­jun­ta­ment amb un grup d'amics i cone­guts, en una tertúlia a la vora del foc. Tots som lec­tors assi­dus de dia­ris, i en paper, men­tre les noves tec­no­lo­gies no se l'empor­tin, que espe­rem que no.

El diari de referència que ana­litzàvem era El Punt Avui, tots dos ja amb una història, encara que no els podem com­pa­rar amb La Van­guar­dia o els des­a­pa­re­guts El Cor­reo Catalán, El Noti­ci­ero... Quan van néixer El Punt i l'Avui, van sor­tir bàsica­ment per ser dia­ris d'infor­mació i una mica d'opinió. Era una època en què les notícies encara no cor­rien massa de pressa i mol­tes infor­ma­ci­ons ens arri­ba­ven de pri­mera mà en el diari del matí, o al cap­ves­pre en el cas d'El Noti­ci­ero o el Tele/exprés. També és cert que en aque­lla època, les notícies les des­co­brien els peri­o­dis­tes, les ana­ven a bus­car a les matei­xes fonts i a còpia de molts con­tac­tes. Una de les obses­si­ons dels pro­fes­si­o­nals era tro­bar exclu­si­ves, es bus­ca­ven sota les pedres. Els con­tac­tes per­so­nals tenien un gran valor, i se'n tenia cura com l'eina més pre­uada del peri­o­disme. Resu­mint, podem dir que la base del peri­o­disme era el car­rer. Mireu si ho era, que a les redac­ci­ons de la majo­ria dels dia­ris no hi havia una màquina d'escriure per a cada pro­fes­si­o­nal, cosa que sem­bla el més lògic, i per tant com­partíem i ens “robàvem” les màqui­nes per lliu­rar la feina a temps. No em sé ima­gi­nar avui dia un peri­o­dista a la redacció sense el seu ordi­na­dor.

Què ha can­viat, doncs? Ara qual­se­vol per­sona és un peri­o­dista, qual­se­vol pot enviar una foto d'un fet que acaba de suc­ceir, qual­se­vol pot enviar a les xar­xes soci­als notícies vis­cu­des en aquell moment. És clar, doncs, que si els dia­ris volen sub­sis­tir han de can­viar, i can­vien. Amb la colla que estàvem reu­nits vam inten­tar ana­lit­zar els dar­rers exem­plars de El Punt Avui. Ens tro­bem davant d'un diari que pren posició, que es com­pro­met. Sense anar més lluny, avui els lec­tors hem tro­bat un adhe­siu con­tra la llei que ens vol impo­sar el minis­tre Wert. Fa uns quants dies es va ini­ciar una cam­pa­nya de car­tes dels lec­tors diri­gi­des al minis­tre Wert; se n'han rebut, segons em diuen, uns cen­te­nars, que seran envi­a­des con­ve­ni­ent­ment a la seva des­ti­nació. Pel que fa a l'opinió, el diari cada cop s'obre més a les opi­ni­ons de la soci­e­tat. Ja no són només aquells arti­cles encar­re­gats a per­so­nes que des­ta­quen en els dife­rents àmbits de la vida social, política, cul­tu­ral, econòmica; cada vegada més es bus­quen altres opi­ni­ons de la massa social perquè ens aju­din a apro­fun­dir en les pro­blemàtiques més pro­pe­res. S'ha de reconèixer que el PP no ens deixa des­can­sar. Sem­bla com si cada dia algú es trenqués la closca per inven­tar un tema nou, i així dei­xar en un racó els temes de debò que ens ocu­pen a la gran majo­ria de la soci­e­tat.

Podem con­cloure, doncs, que el nos­tre diari, pel que fa a con­tin­guts, i no par­lem de la imatge, no té res a veure amb El Punt i l'Avui de fa 20 anys. I un altre aspecte que hem de tenir en compte: la coor­di­nació cada vegada més viva entre els con­tin­guts del diari en paper i l'edició digi­tal. Ens tro­bem davant d'un procés irre­ver­si­ble, que ningú, però, sap cap on anirà. El segur és que caldrà crear meca­nis­mes per cobrar la feina que suposa fer un diari, encara que pot­ser el digi­tal és més econòmic que el de paper. Jo, de números, no hi entenc gaire, però el per­so­nal i les infra­es­truc­tu­res algú les haurà de pagar. Veu­rem cap on ani­ran les coses, però de moment penso reno­var la subs­cripció del diari per a l'any 2013. Con­fio que tindré temps d'amor­tit­zar-la, i tant de bo que en pugui pagar mol­tes més.

Podem dir que estem de ple din­tre de les fes­tes nada­len­ques. De ben segur que no seran tan ale­gres com fa uns anys. Hi ha massa gent a l'atur, i el que no està parat es posa un roc a la faixa, perquè no es veuen pas gaire bones pers­pec­ti­ves i d'un dia per l'altre se'n pot anar en orris allò que sem­blava tan segur. Com que no hi ha mal que per bé no vin­gui, pot­ser ens hau­rem de tren­car les banyes i fer córrer la ima­gi­nació per dei­xar una mica de banda la dis­bauxa dels béns mate­ri­als –que, tot sigui dit, ens havíem pas­sat molt–, i espi­ri­tu­a­lit­zar-nos en el sen­tit ampli de la paraula. Que tin­gueu un Bon Nadal, pot­ser sense gai­res diners, però que ningú no ens mati l'espe­rit. El que sigui, però espe­rit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.