Vaig estar imputat cinc anys

Hi penso cada dia. Vaig estar impu­tat cinc anys, des del 23 d'abril del 1984 –dia de Sant Jordi– fins al 19 de gener de 1989. La que­re­lla la va pre­sen­tar el fis­cal gene­ral de l'Estat. Em feien com­pa­nyia com a impu­tats per­so­nes tan hono­ra­bles com el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Jordi Pujol, i empre­sa­ris o exe­cu­tius tan hones­tos com Andreu Ribera, Joan Cendrós, Joan Casa­blan­cas, Antoni de Mora­gas, Antoni Armen­gol,... fins a 23. Un jutge t'imputa quan li sem­bla veure indi­cis d'actu­a­ci­ons delic­ti­ves. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en va que­dar al marge el 21 de novem­bre del 1986, i la resta d'impu­tats que quedàvem vius –en van morir qua­tre en aquell període– haguérem d'aguan­tar dos anys i tres mesos més.

Durant aquests anys, els nos­tres noms van sor­tir contínua­ment als mit­jans de comu­ni­cació. Tinc dotze grui­xuts qua­derns de retalls de premsa en els quals alguns dia­ris ens trac­ta­ven de lla­dres i d'esta­fa­dors, altres feien sàvies i engi­nyo­ses dis­qui­si­ci­ons sobre la mal­dat dels ban­quers i alguns mos­tra­ven la seva com­passió. Hi va haver amics que em van dir que con­fi­a­ven en mi, men­tre d'altres, que jo pen­sava que ho eren, deien que pot­ser sí o pot­ser no. A la meva dona i als meus fills els van dir de tot al mer­cat i a l'escola. Jo vaig que­dar sense feina, sense diners i sense futur. Tenia 50 anys. Els jut­ges ens van mirar amb lupa el compte cor­rent per­so­nal, els fis­cals van dema­nar dot­ze­nes de tes­ti­mo­nis, ens van pren­dre decla­ració, i al final res. No hi va haver pro­ces­sa­ment i per des­comp­tat cap judici. No he estat ni pro­ces­sat, ni con­dem­nat, només impu­tat. Però me'n recordo cada dia.

Pot­ser els temps han can­viat. Ales­ho­res i ara hi ha cor­rupció, però també hi ha polítics i empre­sa­ris hones­tos. En el que no ha can­viat la justícia és en el fet que és molt lenta per culpa, sobre­tot, de la crisi econòmica i de la manca de pres­su­post.

La gent no entén com Fèlix Millet, que va con­fes­sar les mali­fe­tes, pot con­ti­nuar vivint tran­quil·lament a casa seva, men­tre alguns impu­tats, pre­su­mi­ble­ment inno­cents, han de veure com pas­sen mesos i anys, abans que s'acla­reixi la seva res­pon­sa­bi­li­tat. La gent, majo­ritària­ment, creu que un impu­tat ha fet alguna cosa mala­ment. I la rea­li­tat és que pot­ser sí o pot­ser no.

Fa molts anys que Ramon Trias Far­gas, eco­no­mista i mes­tre d'eco­no­mis­tes, par­lava del vell sis­tema cas­tellà de “¡que lo empa­pe­len!”. Era la manera més fàcil de des­fer-se d'una per­sona que moles­tava, ja que amb la impu­tació acon­se­guien el des­pres­tigi i la pèrdua de con­fiança de l'“empa­pe­lado”. Per desgràcia, aquest sis­tema es manté o pot man­te­nir-se. N'hi ha prou amb uns indi­cis. Els polítics i els ban­quers són els que poden que­dar més afec­tats per aquest sis­tema, ja que toquen diners i poder. Els cul­pa­bles, que vagin a la presó. Però els inno­cents no recu­pe­ra­ran mai el que han per­dut. Ho sé per experiència.