A prendre vent

La tar­dor s’està com­por­tant amb una gene­ro­si­tat enco­mi­a­ble. Va ser can­viar el cicle de l’any, sor­tir al car­rer i notar un airet fresc, recon­for­tant, un ambi­ent sani­tari, com d’habi­tació aca­bada de fer; llençols nets, terra ras­pa­llat, amb aque­lla pun­teta d’olor de llei­xiu, que ofèn tant com evoca un món de nete­dat, lliure de micro­bis i altres agents patògens. La tar­dor ha donat una pun­tada de peu a l’estiu incle­ment, de tar­des xafo­go­ses i nits indor­mi­bles. L’estiu que crèiem amic, manyac, quasi ens ofega, i al límit de la catàstrofe aquesta brisa tar­do­ral ha vin­gut dili­gent al res­cat. I sort que passa airet, que ho rege­nera tot, que tot s’ho emporta. Pot­ser caldrà apro­fi­tar-ho, obrir de bat a bat fines­tres i que un bufa­rut faci la feina.