Segona Renaixença

Lle­gia la set­mana pas­sada l'excel·lent repor­tatge de la peri­o­dista Maria Palau, en aquest diari, sobre el mal any que han tin­gut els museus cata­lans en ter­mes de públic. No és un arti­cle de dades: cons­tata Palau que la dava­llada es cui­nava ja a foc lent des d'abans de la crisi, i deixa anar també algu­nes claus, com són la falta d'ima­gi­nació o la pri­o­rit­zació de la inau­gu­ració de noves infra­es­truc­tu­res per damunt dels nous con­tin­guts. I evi­dent­ment que amb això no n'hi ha prou per expli­car-ho, però és allò que és atribuïble als ges­tors dels cen­tres. Pel que fa a la resta, sem­pre que deba­tem sobre con­sum i hàbits cul­tu­rals aca­bem deri­vant cap al món de l'edu­cació, de les huma­ni­tats a l'escola i dels mit­jans de comu­ni­cació. Tant és si par­lem de museus com de tea­tre, dansa o música: si sem­pre ens reme­tem a la mateixa arrel del pro­blema, com és que mai no hi aca­bem notant cap cor­recció?

Hi ha, al meu parer, un dèficit de gestió i de dis­curs en diver­sos equi­pa­ments cul­tu­rals públics. Al meu parer, i al parer de la veri­tat (la veri­tat és una cosa que exis­teix), i no cal només fixar-nos en el cas del Liceu, tot és prou fla­grant quan par­lem de dades. Evi­dent­ment que això té molt a veure amb el sis­tema gene­ral de desig­na­ci­ons, massa depen­dent de la política i de les legis­la­tu­res, com si tota una pro­gra­mació o gestió cul­tu­ral hagués de depen­dre de qui mana. No tenim un sis­tema cul­tu­ral hiper­sub­ven­ci­o­nat, evi­dent­ment que no: però sí hiper­con­tro­lat, i d'aquí plo­ren mol­tes cri­a­tu­res. Com s'explica que el Palau de la Música quasi s'auto­ges­ti­oni i que, en canvi, el Liceu sigui tan depen­dent de les admi­nis­tra­ci­ons? Una pri­mera diagnosi reco­ma­na­ria, crec, pro­var de des­vin­cu­lar molt més la cul­tura dels ten­ta­cles allar­gadíssims de les con­se­lle­ries i regi­do­ries: ja som un país madur i no neces­si­tem tants prínceps sal­va­dors, tants nou­cen­tis­mes de façana i tants reis des­pu­llats. Més atre­vi­ment, més neo­mo­der­nisme, més con­tin­gut inno­va­dor (no sim­ple refugi en les noves tec­no­lo­gies), més espon­taneïtat i ini­ci­a­tiva social. Pri­va­tit­zar? Pri­va­tit­zar no seria cap recepta uni­ver­sal: però sí que un cert hands off sem­bla reco­ma­na­ble en molts casos, i una trans­for­mació radi­cal dels incen­tius al mece­natge. Però al que anàvem: als hàbits, a l'edu­cació. Què és el que fa que, si a Bar­ce­lona hi hagués quel­com de tant impor­tant com la Tate Modern o el MOMA, la indi­ferència del públic bar­ce­loní sigués molt supe­rior a la mit­jana mun­dial? Què és el que fa que els empre­sa­ris cul­tu­rals no depen­dents de sub­ven­ci­ons es puguin comp­tar amb els dits d'una mà ampu­tada? I què és el que fa que la política es cre­gui capa­ci­tada per diri­gir i con­tro­lar quasi tota la cul­tura d'un país?

Hi ha una part reglada, sí: hi ha una part de preus impos­si­bles, d'IVA obscè i de lleis Wert que min­ven l'apre­nen­tatge de les huma­ni­tats. Pos­si­ble­ment només amb la llei no farem res, i només amb l'Estat (espa­nyol o català), tam­poc. Pro­nos­tico l'apa­rició d'un sis­tema edu­ca­tiu paral·lel, alter­na­tiu, social, que edu­carà els nos­tres fills en allò que les esco­les no fan o no poden fer. En edu­cació i en cul­tura, tard o d'hora es crearà una xarxa que donarà valor a les huma­ni­tats i a la importància de viure en tots els sen­tits, i no només a apren­dre a sobre­viure. Tor­na­rem a ser inde­pen­dents, d'Espa­nya sí, però també dels nos­tres pro­pis límits i com­ple­xos. Serem cul­tu­ral­ment forts quan assu­mim, tots, una part de res­pon­sa­bi­li­tat. No hi ha altres for­mes de Renai­xença.