Un compromís col·lectiu

Edu­car, o sigui, tenir clara la inten­ci­o­na­li­tat d'influir en un altre perquè aquest apren­gui, es com­porti o actuï d'una forma deter­mi­nada, és una tasca com­par­tida per tota la soci­e­tat. Tot­hom educa amb més o menys inten­si­tat, volun­tat o consciència. I jus­ta­ment perquè aquest és un afer col·lec­tiu podem exi­gir de tot­hom una acti­tud res­pon­sa­ble i, per tant, cores­pon­sa­ble.

Les famílies tenen el deure social d'edu­car els seus fills i l'escola el de com­ple­men­tar aquesta edu­cació pro­cu­rant que els infants i joves adqui­rei­xin un seguit d'apre­nen­tat­ges que la soci­e­tat pri­o­ritza. Com­ple­mentària­ment a l'escola hi ha un ampli con­junt d'ins­ti­tu­ci­ons i acci­ons edu­ca­ti­ves que enri­quei­xen la for­mació dels ciu­ta­dans (enti­tats de lleure, de caràcter espor­tiu, artístic, cívic, etc.) for­mant un tei­xit for­ma­tiu que cons­ti­tu­eix un dels actius més impor­tants del país. Perquè aquest entra­mat, a més, es pugui opti­mit­zar cal el suport actiu de les ins­ti­tu­ci­ons i els poders públics.

Tan­ma­teix, si volem fer un pas més i fer que l'edu­cació –la que afecta a tot­hom al llarg de la seva vida i en tots els seus aspec­tes– acon­se­gueixi que tot ciu­tadà pugui exer­cir amb eficàcia la tasca de cores­pon­sa­bi­lit­zació edu­ca­tiva que li per­toca, cal que ningú se senti sol ni quedi enrere en les seves opor­tu­ni­tats de progrés per­so­nal i social. Alhora, tot­hom ha de poder acce­dir, si ho neces­sita, a l'ajut, l'asses­so­ra­ment i, en defi­ni­tiva, l'acom­pa­nya­ment a què té dret com a ciu­tadà (des del punt de vista per­so­nal, acadèmic, pro­fes­si­o­nal i social). Igual que assu­mim que tot esco­lar ha de rebre un per­ma­nent ser­vei d'acom­pa­nya­ment edu­ca­tiu que l'ori­enti i li doni eines per pren­dre deci­si­ons amb cri­teri i infor­mació sobre la seva vida, així mateix, en totes les edats i en un món tan can­vi­ant i incert com el nos­tre, una comu­ni­tat que vul­gui ser edu­ca­dora no pot per­me­tre que hi hagi per­so­nes o col·lec­tius que res­tin al marge de la infor­mació, les opor­tu­ni­tats, els recur­sos i l'atenció edu­ca­tiva que neces­si­tin.

Ens cal una soci­e­tat basada en la con­fiança entre els seus ciu­ta­dans i les ins­ti­tu­ci­ons, els mit­jans de comu­ni­cació, el món econòmic i empre­sa­rial, els repre­sen­tants polítics i soci­als, etc. Una soci­e­tat menys neces­si­tada d'esta­ments i nivells burocràtics i admi­nis­tra­tius que en lloc de basar-se en la con­fiança ho fan, sovint, des de la mal­fiança com a prin­cipi. Però per acon­se­guir aquest canvi de men­ta­li­tat hem d'impul­sar una revo­lució edu­ca­tiva dels ciu­ta­dans. Aquests han de poder pren­dre les seves deci­si­ons i for­mu­lar les pròpies ini­ci­a­ti­ves amb res­pon­sa­bi­li­tat tot assu­mint ple­na­ment les con­seqüències dels seus actes, en lloc de pro­jec­tar en els altres les seves man­can­ces o fra­cas­sos. Hem d'avançar cap a una soci­e­tat més madura, més res­pon­sa­ble, menys depen­dent i, en defi­ni­tiva, més edu­cada i més edu­ca­dora. Ara bé, per acon­se­guir això pri­mer cal garan­tir l'acom­pa­nya­ment per­so­nal inte­gral de cada ciu­tadà posant espe­cial èmfasi en les per­so­nes i col·lec­tius més vul­ne­ra­bles. Una vila, una ciu­tat o un país no pot dei­xar que ningú se senti sol, aban­do­nat, desin­for­mat, no acom­pa­nyat. I aquesta no ha de ser una funció assis­ten­cial sinó de pro­moció edu­ca­tiva, és a dir, que posi l'accent en l'apo­de­ra­ment de les per­so­nes a par­tir que se'ls garan­teix les opor­tu­ni­tats de pro­moció en tots els seus àmbits (per­so­nal, edu­ca­tiu, labo­ral, social, artístic, etc.). La qua­li­tat d'un país depèn de la qua­li­tat de les seves per­so­nes. Tenir cura de totes i cadas­cuna d'elles cons­ti­tu­eix l'única forma de fer-ho pos­si­ble.