La Candelera

Demà cele­brem la festa de la pre­sen­tació de Jesús al tem­ple i la puri­fi­cació de la seva mare, Maria. Això demos­tra que els pares de Jesús com­plien la llei de Moisès. Segons la llei, les dones que havien sigut mares havien d'anar al tem­ple a puri­fi­car-se. Si el nadó era un nen, ho havien de fer al cap de qua­ranta dies; si era nena, al cap de sei­xanta. Les mares riques solien ofe­rir un anyell i un parell de tórto­res; les pobres, dues tórto­res o dos colo­mins. Maria va ofe­rir dos colo­mins. Anti­ga­ment, les cate­drals s'omplien de mares amb cri­a­tu­res. En el moment de l'ofer­tori, les cri­a­tu­res dis­fru­ta­ven d'allò més dei­xant volar un colo­met o una colo­meta a l'inte­rior del tem­ple. El rebom­bori que es cre­ava ja us el podeu ima­gi­nar. L'espec­ta­cle devia ser una mera­ve­lla. La missa de la Can­de­lera era d'aque­lles que Joan Ama­des, en el seu enci­clopèdic Cos­tu­mari català, qua­li­fica de “ferro en mà”. Mis­ses espe­ci­al­ment solem­nes, a les quals les per­so­nes d'armes solien assis­tir encan­ta­des. Encara que només fos per poder lluir l'arma prop de l'altar, en el moment àlgid de la missa: la con­sa­gració. Aquells homes, ales­ho­res, tots a l'una bran­da­ven les armes enlaire, a fi que tot­hom sabés que esta­ven dis­po­sats a defen­sar la puresa de Maria com si es tractés de la pròpia. Afor­tu­na­da­ment, mai no va cal­dre arri­bar a aquest extrem. Encara més: aquest dia, els caçadors s'abs­te­nien fins i tot d'anar a caçar, no fos que mates­sin una tórtora o un colomí, la sagrada ofrena de Maria. Per con­tra, el plat pre­fe­rit del dia era el colom ros­tit. Cal supo­sar que l'havien caçat abans. Pel que fa a les can­de­les, l'únic cos­tum de la festa que s'ha con­ser­vat, té més a veure amb el vell Simeó que amb Maria. L'evan­ge­lista Lluc conta que aquest sant baró, mogut per l'Espe­rit Sant, va anar al tem­ple pre­ci­sa­ment aquell dia, com si pres­sentís que aquell seria espe­cial. I ho va encer­tar. Així que Josep i Maria arri­ba­ren al tem­ple, va intuir, de pri­mer moment, que l'infant que Maria duia als braços no era un noi qual­se­vol, sinó el Mes­sies espe­rat, la llum de les naci­ons i el signe de con­tra­dicció de tots els temps. Una cosa sem­blant (si se'm per­met l'actu­a­lit­zació) al nos­tre qüesti­o­nat “dret a deci­dir”. Se m'acut que, en cas que ens pro­hi­bis­sin les urnes, res no podria impe­dir que apa­re­gues­sin en totes les fines­tres de Cata­lu­nya tan­tes can­de­les ence­ses com par­ti­da­ris del sí hi hagués en cada casa. El recompte seria fàcil de fer: cada car­rer faria el seu, seria anònim i hau­ria de qua­drar amb el nom­bre de per­so­nes cen­sa­des. Tan­tes can­de­les ence­ses, tants vots a favor del sí. La Can­de­lera del dret a deci­dir.