‘Sálvame'

Divi­nas pala­bras (1919) és una tra­gi­comèdia d'aldea de Valle-Inclán. La pro­ta­go­nista (Maria Gaila, dona del sagristà) corre per fires de pobles ense­nyant “el engen­dro”, o sigui, el seu fill, que té una dis­mi­nució psíquica i és nan. L'atracció con­sis­teix a dur-lo tapat en una mena de car­retó de manera que sem­bla una cri­a­tura i, previ paga­ment d'unes mone­des, la mare ense­nya com una mera­ve­lla mons­tru­osa “les seves parts”, que són les d'un adult.

Des del 2009, en la franja horària de tarda-ves­pre (16 h), T5 emet el pro­grama Sálvame; segur que molts de vostès l'han vist en alguna ocasió. Com a Divi­nas pala­bras, es cons­tata que la mor­bo­si­tat rau en el que mira, ben ali­men­tada pel que ense­nya.

Un grup de per­so­nat­ges s'escor­xen els uns en con­tra dels altres d'una manera orga­nit­zada, con­se­cu­tiva i pla­ni­fi­cada.

És un for­mat nou i en per­ma­nent expe­ri­men­tació. Els pro­ta­go­nis­tes accep­ten el paper de “mons­tres catòdics” sense embuts, són “el engen­dro”. En un prin­cipi, sem­blava que n'hi havia de més volup­tu­o­sos que d'altres pel que fa al des­fici físic i per­so­nal, però en aquesta per­ma­nent recerca de la pro­duc­tora cata­lana s'ha des­co­bert que no. Quan tan­quen en algun cen­tre presa de vés a saber qui­nes para­no­ies i no sé quan­tes addic­ci­ons la que sem­blava més boja, se n'inven­ten una altra, l'enfron­ten a la mise­ra­ble con­dició humana, que gai­rebé tot­hom, per pudor, com­par­teix només amb els més íntims, i aguan­ten tot l'estiu amb la mateixa tirada. Ago­sa­rat.

Els budells no són només una metàfora. Aquests ano­me­nats col·labo­ra­dors vomi­ten en epi­so­dis diver­sos aspec­tes molt llar­do­sos de la seva vida, però men­tre ho fan els per­se­guei­xen pels pas­sa­dis­sos, entren als lava­bos, tota la tele­visió es trans­forma en un immens budell que es pot deglu­tir des de la pan­ta­lla de casa sense embru­tar-te les mans. Inno­va­dor.

La falta d'artis­tes con­vi­dats o cele­bri­ties que qual­se­vol maga­zine pre­senta se supri­meix d'arrel, i els únics que merei­xen focus són aquesta colla, prova evi­dent que el peri­o­disme sem­pre serà neces­sari. Par­len d'infor­ma­ci­ons que els arri­ben: un tuit, un retuit que ha fet algú, i tot això en directe! Ense­nyen els seus res­pec­tius mòbils al direc­tor i escu­pen des d'ira fins a popu­lisme. No hi ha ningú que s'ho cre­gui de debò; com a les bar­ra­ques de fira, tots sabem que és una enga­nyifa, però fa por, riure, fàstic, pena... El que vul­guin, vostès trien. Curiós.

Ni a Cata­lu­nya ni a Espa­nya surt en el rànquing dels deu pro­gra­mes més vis­tos diària­ment, però supera el share mitjà de la cadena, que està en un 16,1%, i aquest espai se situa entre el 16% i el 17%, això sí, quan hi surt el pre­sen­ta­dor estre­lla, el veri­ta­ble Mari Gailo, que se'n fot del mort i de qui el vet­lla; amb els suplents cau. Cinisme i gràcia.

Cost: baixíssim; només el pre­sen­ta­dor està en els rànquings pro­fes­si­o­nals. Hi ha indi­vi­dus que cobren 300 euros per tarda; el retorn en publi­ci­tat fa que sigui un gran negoci. Astut.