No són de ningú

Si jo hagués estat al Saló de Cent de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, també hau­ria aplau­dit el pregó que va obrir les fes­tes de la Mercè. Però segu­ra­ment m'hau­ria sen­tit incòmode quan la vete­rana acti­vista Núria Gis­pert va expli­car la seva experiència amb la Bar­ce­lona “dels més febles, dels més des­fa­vo­rits, dels que estan al cos­tat del pre­ci­pici, a les cla­ve­gue­res de la ciu­tat”. Per la seva impli­cació en molts movi­ments soci­als de base i per haver estat pre­si­denta de Càritas, la pre­go­nera va ser la veu de l'altra ciu­tat, la que no s'asseurà mai sota les ara­nyes que pen­gen del noble sos­tre gòtic del Saló de Cent. Sense rabe­jar-se en les cru­ors de la rea­li­tat, Gis­pert va par­lar amb veu dolça, però amb molta fer­mesa en la denúncia de les injustícies i en l'espe­rança d'un món millor.

D'això ja fa uns quants dies, periodísti­ca­ment és un assumpte cadu­cadíssim, però hi penso cada vegada que es mor un altre germà de Sant Joan de Déu infec­tat pel virus de l'Ebola. O un altre coo­pe­rant de qual­se­vol lloc del món que con­viu amb la pesta, no ja amb el risc de jugar-se la vida, sinó el con­ven­ci­ment de donar-la. Aquests flai­xos d'actu­a­li­tat inse­rits en els tele­notícies pro­vo­quen la mateixa tor­bació de qui escolta la veu dels des­he­re­tats al cor de la ciu­tat rica i llu­mi­nosa. Com aques­tes mani­o­bres caríssi­mes i sofis­ti­ca­des per eva­cuar tan sols els com­pa­tri­o­tes i que ofe­nen el sen­ti­ment huma­ni­tari. Qui pot mun­tar grans dis­po­si­tius per una sola per­sona, no pot des­ple­gar també una infra­es­truc­tura i una ajuda sanitària deci­dida allà, on més es neces­sita?

A Bar­ce­lona han revis­co­lat les grans bos­ses de mar­gi­nació entre els immi­grants com les que hi va haver fa cin­quanta o noranta anys. L'Àfrica de l'Ebola és avui el retrat de l'aban­do­na­ment dels més des­em­pa­rats a la seva sort. En tots dos casos es manté una distància asèptica amb la llet­jor. Per un motiu ben sim­ple: no són dels nos­tres.