Els amics del Facebook

Els més dis­crets en tenen un cen­te­nar i d'aquí en amunt fins a arri­bar als famo­sos con­si­de­rats pro­duc­tors d'opinió. Un ser­vi­dor compta amb un miler llarg, alguns, cone­guts d'antuvi; molts altres, sabuts de referència, van des de veïns del barri fins a sig­na­tu­res oca­si­o­nals o rei­te­ra­des de la premsa. I, per aque­lla faci­li­tat que repre­senta cli­car posi­ti­va­ment a la sol·lici­tud d'“amis­tat”, un no dir de per­so­nes que no en sé abso­lu­ta­ment res. Vaja: m'ima­gino que com tot­hom que s'ha dei­xat anar pel tobo­gan de les xar­xes. Apro­fito per inse­rir en aquest punt una referència als comp­tats amics que s'estan d'apun­tar-se a aquests entre­te­ni­ments; els admiro pel temps que dei­xen de per­dre i que poden inver­tir (estic pen­sant en un d'ells, gar­rotxí per més con­creció) a apren­dre l'hebreu o tocar el violí, tre­ba­llar l'hort, pas­se­jar pel bosc, caçar bolets, espàrrecs o car­gols quan s'escau, o lle­gir part dels lli­bres interes­santíssims que, per més anys que vis­quem, que­da­ran ver­ges de lec­tura; en aquest sen­tit, un altre amic peri­o­dista es pre­gun­tava com perdíem el temps abans dels smartp­ho­nes. Però tor­nem al tràfec diari a què ens aboca l'addicció. Si ens posem seri­o­sos, el Face­book podria ser molt interes­sant. Els amics de la xarxa podrien assa­ben­tar-nos de mil i una curi­o­si­tats que ens poden ser ali­e­nes: viat­ges sin­gu­lars, fotos par­ti­cu­lars, esde­ve­ni­ments inu­si­tats, lec­tu­res dis­tin­gi­des, denúncies asse­nya­des... Resulta, però, que la majo­ria d'infor­ma­ci­ons són banals, rei­te­ra­ti­ves, domèsti­ques... i, per­do­nin, a vega­des obs­ce­nes mal­grat estar ben lluny de qual­se­vol forma de sen­su­a­li­tat: fotos d'ani­ver­sa­ris amb els nens o els avis bufant les espel­mes, excur­si­ons amb el cunyat i els sogres a París, el dar­rer tuit d'un regi­dor de Vila­do­ques, l'enèsim pastís de poma... Els comen­ta­ris-dis­cus­si­ons sobre política sem­bla que hau­rien d'ins­criure's dins de les inter­ven­ci­ons interes­sants, però no ho són pas totes, pre­ci­sa­ment per la rei­te­ració de les posi­ci­ons per­so­nals i dels judi­cis que s'hi eme­ten; par­ti­cu­lar­ment tinc dos amics que, ho reco­nec, tenen la vir­tut d'exci­tar un no dir la con­currència tot i fer mesos i anys que caval­quen dues obses­si­ons: l'anti­na­ci­o­na­lisme i l'anti­con­vergència. Sense enten­dre-hi res, però, el que em sem­bla més pre­o­cu­pant són les “notícies” que venen d'orígens bords i que, essent fal­ses, són pre­ses per molta gent com si les hagues­sin lle­git en un diari de paper o sen­ti­des al tele­notícies. En fi: suposo que aquest o un sem­blant pai­satge és el que omple les pàgines de la majo­ria que hem fet mili­o­nari Zucker­berg.