Figueres, acords i traïcions

La sala de plens de Figue­res va que­dar petita. Dijous, al bidell, se li va girar feina. Cadi­res i més cadi­res fins a ocu­par tot petit espai lliure al fons de la sala. I no n'hi ha per a menys. Els plens de Figue­res són espec­ta­cle, un espai lliure per al lluïment ple­nari. El ple de dijous va cul­mi­nar (i tan­car) una crisi política ence­tada fa dos mesos i escaig, amb la sac­se­jada de Felip en la como­di­tat del poder. Molts vam posar-nos les mans al cap quan la per­so­na­lista alcal­dessa va anun­ciar que se'n veia amb cor amb cinc regi­dors davant del corró de la majo­ria opo­si­tora. Dijous, però, ella va cul­mi­nar una bata­lla con­tra la cre­di­bi­li­tat dels de fora (i dels de dins que també la qüesti­o­na­ven) i ho va fer davant la inep­ti­tud dels cri­da­ners del no que van fra­cas­sar, fins al punt que no van ado­nar-se que la der­rota impla­ca­ble de dijous era un excel·lent moment per pas­sar dis­cre­ta­ment. Pere Case­llas (PSC) i Òscar Vergés van car­re­gar, cor­ro­si­va­ment en el pri­mer cas, con­tra Marta Felip, un bàlsam auto­cu­ra­tiu, però extem­po­rani. A l'un i l'altre, els arbres no els van dei­xar veure el bosc. Dijous no era dia de retrets. Era el dia en què cul­mi­nava el fracàs de la banda del no, els que esta­ven tan cen­trats a tro­bar traïdors en les files d'ERC (però no en les de la CUP) que no van ado­nar-se que qui els feia la pirula era Manel Toro, que diven­dres els cri­dava nova­ment al blo­queig i, cinc minuts després, els dei­xava a l'esta­cada. Fins al punt que, si l'alcal­dessa, Felip, li hagués con­ce­dit dijous deu minuts més de glòria plenària, Toro li hau­ria votat que sí, un sí que hau­ria arri­bat sis dies després de l'anunci d'un cata­clisme finan­cer a la vista.

Felip, abans-d'ahir hau­ria pogut sor­tir a coll per­fec­ta­ment de la sala de plens, vic­to­re­jada, amb la cua i les ore­lles. Aca­bava de donar una lliçó d'habi­li­tat nego­ci­a­dora. Ella i Jordi Mas­quef, la seva mà esquerra, que pos­si­ble­ment hau­ria pogut tenir més pro­ta­go­nisme en una jor­nada de cele­bració i gaudi per als del PDe­CAT que havien fora­gi­tat l'amenaça del blo­queig. I la CUP? Els cupai­res van rega­lar una lliçó de madu­resa a la vella política. En un mar de con­tra­dic­ci­ons on gai­rebé van nadar tots els regi­dors de l'opo­sició i del govern (Déu els lliuri d'enfron­tar-se a l'heme­ro­teca perquè pocs serien els que evi­ta­rien ser ful­mi­nats pel déu de la coherència), els de la CUP van arri­bar silen­ci­o­sa­ment per nave­gar tri­om­fa­dors. Cupa­ries i pede­ca­tis­tes hau­rien pogut estal­viar-se l'esce­ni­fi­cació de les moci­ons de veu, en un acord que estava tan­cat d'abans de començar. Però el resul­tat hau­ria estat el mateix: sí al pres­su­post de la Felip, ella i qua­tre més i els “traïdors” d'ERC, vuit vots; no al pres­su­post de la “men­ti­dera, altiva i arro­gant”, qua­tre vots, i abs­tenció al pres­su­post de la Felip, que “pot­ser no té la culpa de tot”, nou vots. Figue­res té un nou esce­nari polític que ten­deix a l'entesa. Democràcia és pacte, mal­grat que sovint de l'embo­git mer­ca­deig en diguem nego­ci­ació. Case­llas, sarcàstic, en diu “barra lliure”.