La imatge

Ara ella porta els nens al col·le i jo faig els plats de la nit. Jo ali­mento els peri­qui­tos, ella rega el jardí. Jo sem­pre com­pro manc­hego, mal­grat que ella és més de brie. I podríem con­ti­nuar, perquè aquesta és la lle­tra de Cor­ran­des de la pare­lla esta­ble dels Manel. La cançó inclou la famosa tor­nada “i ens ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins aquí”. Doncs bé, a la pare­lla ines­ta­ble Cata­lu­nya-Espa­nya li ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins a la pro­po­sició de llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica i fun­da­ci­o­nal de la república, després d’una llarga cor­randa. Dic que ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins aquí tant per als que volen aquesta llei i el referèndum com per als que no la volen; perquè, acabi com acabi això que hem ano­me­nat procés, cosa que no sap ningú, el que sí que sem­bla segur és que entra­rem en una nova etapa que posarà fi, per fi, al pro­ces­sisme.

Acabi com acabi, però, el que s’ha vis­cut a Cata­lu­nya després dels maleïts atemp­tats de la Ram­bla de Bar­ce­lona, indica que Espa­nya té un pro­blema amb Cata­lu­nya molt més dramàtic del que hau­rien pogut ima­gi­nar mai. No dic Espa­nya com a país amb els seus ciu­ta­dans. Dic l’Espa­nya política. L’Estat espa­nyol. Els seus grans par­tits, els seus grans dia­ris, les seves grans ins­ti­tu­ci­ons. L’acti­tud, el llen­guatge ver­bal i el llen­guatge no ver­bal de Mari­ano Rajoy han estat els d’algú que parla de Cata­lu­nya i que la visita com si fos un altre país. Amb una inco­mo­di­tat que no sap ni pot (i no sé si vol) dis­si­mu­lar. I al rei li ha pas­sat exac­ta­ment el mateix. Es pensi com es pensi, se sigui inde­pen­den­tista, uni­o­nista o segui­dor del Rayo Valle­cano, aquests dies s’han vist dos països dife­rents. I això em sem­bla molt més sig­ni­fi­ca­tiu que la llei de tran­si­to­ri­e­tat o que el referèndum.

Aquest ha sigut l’autèntic fet clau dels últims dies, més enllà del debat sobre les este­la­des o les ban­de­res espa­nyo­les a la mani. I això que para­do­xal­ment ha pas­sat en el marc d’aquesta democràcia espa­nyola i d’aquest règim del 1978 que tant cri­ti­quem; és el que de veri­tat s’ha de resol­dre a par­tir de l’1 d’octu­bre.