Ho veurem?

Un altre any. Com si fos un mes, un dia. Han pas­sat mol­tes coses durant aquest any que demà dei­xa­rem enrere. Per unes hores hem estat repu­bli­cans. I durant molts i molts dies no hem estat res. El 155, un número que no obli­da­rem mai. He tin­gut davant del meu nas uns guàrdies civils que por­ta­ven una mala llet que no us dic res. Ja em veia la porra al cap, volien entrar a l’ajun­ta­ment de la Tallada tant si com no. Em vaig esca­par pel cos­tat. Suposo que l’edat em va sal­var. Als més joves no els tenien gai­res con­tem­pla­ci­ons. Al final els van obrir les por­tes i se’n van endur l’urna. “Em sap greu, deia una dona de Madrid, que viu a l’Empordà. Se m’han endut el meu vot, vaig ser la pri­mera a votar.” Jo era a pri­mera fila, i per tant que no em diguin que exa­ge­rem. Ho vaig veure tot, fins i tot quan l’Emília queia a terra per un cop. Tenim la sort de viure en una època en què els mit­jans de comu­ni­cació són tants i tan per­fec­ci­o­nats que ja no es pot negar res. Recordo que en la meva vida activa de peri­o­dista el pri­mer que es feia davant d’actu­a­ci­ons poli­ci­als era allu­nyar els fotògrafs a una distància que els fos impos­si­ble treure imat­ges mínima­ment clares, per després afir­mar que no havia pas­sat res, que tot era un invent de la premsa. Ara també ho neguen, però ja no ens mamem el dit. Les fotos, a milers, ens ense­nyen el que va pas­sar. I s’ha fet públic tot per a ver­go­nya d’un cap de govern inútil, que deixa a la presó aquests dies de Nadal, o a l’exili, per­so­nes que només han inten­tat ser fidels a les seves idees. I a més les acu­sen de sedició quan han llui­tat sem­pre perquè el poble man­tingués la calma i no hi hagues­sin inci­dents des­a­gra­da­bles.

Mal­grat tot el que ha pas­sat, soc dels que con­fien que algun dia els humans dei­xem de ser insen­sats i inten­tem con­viure amb pau i har­mo­nia. Aquests dies nada­lencs m’ha fet molt de mal sen­tir per­so­nes que s’ale­gren de les desgràcies d’altres pel sol fet que pen­sin dife­rent d’ells. Pot un ésser humà ale­grar-se que un altre ésser humà esti­gui lluny de la família en uns dies tan asse­nya­lats? Però només alguns, ja que d’altres no han entrat a la presó perquè tenien fills petits i aquests dies ho hau­rien pas­sat mala­ment. Ja sabeu a qui em refe­reixo. A cada moment es posen a la boca que tots som iguals. Nas­sos. També tenen fills petits, els cata­lans que estan a la presó o a l’exili.

En aca­bar un any em sem­bla que tots hauríem de dedi­car una estona a la reflexió. Un dels mals que pateix la huma­ni­tat avui és que no tenim temps de refle­xi­o­nar. I lla­vors actuem amb espon­taneïtat i fem dis­ba­rats. 2018, un any que estre­nem ben net. I si ens pro­poséssim tots ple­gats no embru­tir-lo? Només hi ha un camí, dei­xar de banda els nos­tres egois­mes i res­pec­tar la manera de ser i pen­sar dels altres. I això només s’acon­se­gueix dei­xant de creure que nosal­tres tenim la veri­tat abso­luta. I per­do­neu el sermó. Algú ho havia de dir.