Opinió

Tribuna

El masclisme de les dones

“Si no preval entre nosaltres la confiança en el nostre ésser i en el nostre saber, les reivindicacions feministes mai no seran assolibles

M’indigna el mas­clisme dels homes, però em pre­o­cupa i em dol el mas­clisme de les dones. A tal grau s’han intro­jec­tat els valors mas­clis­tes en les con­cep­ci­ons iden­titàries de gènere, que en ple segle XXI ni les matei­xes dones es lliu­ren de ser-ho. Algu­nes de les joves estu­di­ants uni­ver­sitàries que pas­sen per les meves clas­ses opi­nen que les nenes des de molt peti­tes són més males per­so­nes que els nens. Par­len en pri­mera per­sona del plu­ral i diuen per exem­ple: des de peti­tes som més retorçades que els nens. Som cru­els, bur­le­tes i enve­jo­ses. També insi­di­o­ses i traïdores. En poques parau­les, malèvoles.

Aquest relat fun­da­ci­o­nal que pretén expli­car el propi i sin­gu­lar de les dones des de la infància, a més de ser ter­rorífic pel grau de violència que conté cap a elles matei­xes, és essen­ci­a­lista, ja que en cap moment es con­tex­tu­a­litza com un feno­men social com­plex pro­ducte d’un ordre social impe­rant repres­siu i este­re­o­ti­pat que es trans­met a través d’una edu­cació i uns valors. No sé si amb el pas dels anys o amb els estu­dis, la versió de la infància d’aques­tes noies es resi­ni­fi­carà, però espero que així sigui. Jo no recordo haver vis­cut ni haver expe­ri­men­tat res de sem­blant en la meva infància, però estic segura que, vist i for­mu­lat d’aquesta manera, no augura un bon futur per al femi­nisme.

El mas­clisme dels homes és tan antic que un aprèn a enfron­tar-lo, eva­dir-lo i fins i tot a riure’n per no plo­rar. Pro­fes­sors homes als quals els inco­moda el pen­sa­ment de les dones i que mos­tren un menys­preu explícit quan una dona intervé en una reunió. Per sort, a la Uni­ver­si­tat en són pocs, i la veri­tat és que aca­ben per fer pena. Homes als quals els causa inse­gu­re­tat el saber d’una dona i que no són capaços de res­pon­dre-li mirant-la als ulls. Homes que menys­preen les estu­di­ants pel fet de ser dones o estu­di­ants homes als quals els costa mirar als ulls a una pro­fes­sora pel fet de ser dona i que només amb el gest et trans­me­ten l’enorme des­con­fiança que expe­ri­men­ten enfront del seu saber. Dar­rere d’aquests homes, pobres gene­ral­ment, veig un pare que deva­lua i desa­cre­dita la mare amb un “i tu què en sabràs”.

Però tor­nem al mas­clisme de les dones. En els temps de la meva mare, que ara té 90 anys, els homes i les dones se sepa­ra­ven a les reu­ni­ons soci­als encara que no els hi pro­po­ses­sin, perquè la con­versa dels homes ver­sava sobre política i fut­bol, men­tre que la de les dones s’ori­en­tava cap als fills, l’escola i el men­jar. Ara, entre per­so­nes de la meva gene­ració i el meu entorn, a les reu­ni­ons soci­als ja no ens sepa­rem per gèneres i,, quant als rols, tot sem­bla ser més igua­li­tari. Els homes, no tots, cui­nen, s’aixe­quen a por­tar coses i sem­blen tenir ple­na­ment incor­po­ra­des les labors domèsti­ques. On ara apa­reix el mas­clisme és en els jocs de reco­nei­xe­ment del saber. Com­par­tim sens dubte els temes de con­versa, però cap a on s’ori­en­ten les mira­des?, a qui s’adre­cen les pre­gun­tes en funció de la temàtica?, a qui s’escolta amb més o menys atenció? I és aquí on per desgràcia haig de reconèixer que ben sovint són les matei­xes dones les que actuen de manera mas­clista.

Es tracta de dones que quan par­len de política miren els homes pre­sents i no altres dones, encara que entre elles hi hagi politòlogues i entre ells, no. Es tracta de dones, en mol­tes oca­si­ons madu­res i pro­fes­si­o­nal­ment qua­li­fi­ca­des, que quan bus­quen una referència bibli­ogràfica o docu­men­tal pre­fe­rei­xen con­sul­tar un home que no una dona. Són dones que, encara que no ho reco­ne­guin explícita­ment, pen­sen que dar­rere del saber d’una dona hi ha un home. Que si una dona fa alguna cosa bé és que hi ha un home al seu cos­tat que l’hi està fent; que si la dona s’ori­enta política­ment cap a una certa posició és perquè dar­rere d’ella hi ha un home que s’ha defi­nit així. Per què a aques­tes dones els inco­moda el saber d’altres dones? o, dit d’una altra manera, per què els costa menys con­ce­dir el lloc del saber als homes?

Si entre les matei­xes dones s’exer­ceix el mas­clisme, si el propi relat iden­ti­tari de la infància és mas­clista, si no con­reem la com­pli­ci­tat i no pre­val entre nosal­tres la con­fiança en el nos­tre ésser i en el nos­tre saber, les rei­vin­di­ca­ci­ons femi­nis­tes mai no seran asso­li­bles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia