Cuixart

Crec que Jordi Cui­xart és dels qui han man­tin­gut una postura més digna, ferma i cohe­rent de tots els pre­sos i exi­li­ats polítics (que també merei­xen el meu res­pecte). S’ha man­tin­gut apar­tat de les pica­ba­ra­lles polítiques par­tidàries, només fidel al seu com­promís amb Òmnium i amb el poble de Cata­lu­nya i els Països Cata­lans.

Per això, penso que ha tin­gut poca difusió l’entre­vista que li va fer l’ACN fa pocs dies, que és d’una cla­ri­vidència i dig­ni­tat poc comu­nes. Fent èmfasi que el seu com­promís és amb la soci­e­tat a través d’Òmnium: “La cul­tura i garan­tir la cohesió social són eines mera­ve­llo­ses per seguir tre­ba­llant en aquest procés per cons­truir una soci­e­tat més lliure i més justa. Volem seguir inci­dint en el con­junt de la soci­e­tat cata­lana des de la radi­ca­li­tat democràtica i la màxima trans­ver­sa­li­tat.”

Amb gran fer­mesa ens explica que no accep­tarà “cap tipus de con­demna” i que “la fis­ca­lia ha de reti­rar tots els càrrecs, només ens val l’abso­lució”, ja que “som davant d’un judici polític amb un relat inven­tat [...] per haver exer­cit drets bàsics com el de mani­fes­tació i reunió i la lli­ber­tat d’expressió. I això només passa en països amb democràcies molt dub­to­ses”. I fa un avís a nave­gants quan li pre­gun­ten si s’ha d’assu­mir que hi hagi més líders empre­so­nats: “Abso­lu­ta­ment. Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les ame­na­ces de violència per part de l’Estat.”

Té clar que “mai més res tor­narà a ser igual que abans de l’1-O”. “La deso­bediència civil és un dels ins­tru­ments que tenim com a soci­e­tat per can­viar les lleis injus­tes, i per tant tenim l’obli­gació de no renun­ciar a res sem­pre que sigui pacífica­ment i democràtica­ment.” També insis­teix que “l’1-O és de tot­hom, no el pot patri­mo­ni­a­lit­zar ningú”. És “un punt de par­tida”. “L’hem de rei­vin­di­car i recor­dar des de tots els punts del país [...], tor­nant als col·legis elec­to­rals [...] i rea­fir­mant que [...] la nos­tra deter­mi­nació amb les urnes és total i abso­luta.” Posa en el seu lloc el nou govern de Pedro Sánchez, del qual diu amb clare­dat: “Tot i aixe­car la ban­dera del diàleg, de moment no l’hem vist moure’s del bloc del 155. De moment, a banda de bones parau­les, ho hem tro­bat a fal­tar gai­rebé tot.” I hi afe­geix: “L’acos­ta­ment no és cap con­cessió ni cap gest huma­ni­tari, és com­plir la llei.” I encara més, tot cri­ti­cant els límits que posa el PSOE: “Cal diàleg, i aquest només pot ser si és sin­cer, honest i sense limi­ta­ci­ons, amb valen­tia i gene­ro­si­tat per part de tot­hom, sense con­di­ci­ons per cap banda.”

Té molt clar que “la pri­o­ri­tat no pot ser sor­tir de la presó, la pri­o­ri­tat és avançar en la solució del con­flicte polític”. Ja que “els nos­tres objec­tius polítics seguei­xen intac­tes: seguir defen­sant el dret del poble de Cata­lu­nya a l’auto­de­ter­mi­nació”, afirma, coin­ci­dint amb Anna Gabriel (que ha man­tin­gut una posició dis­creta i insis­tint que és col·lec­tiva –no indi­vi­dual–), que en la seva pri­mera entre­vista deia: “L’objec­tiu con­ti­nua sent l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació.” Però Cui­xart con­creta una mica més l’estratègia (tot i que diu que “és l’hora que els par­tits polítics expli­quin els seus pro­jec­tes a mitjà ter­mini”) quan demana: “Recu­pe­rem d’una vegada per totes les lleis de caràcter social apro­va­des pel Par­la­ment de Cata­lu­nya [...], dero­guem la llei mor­dassa i que l’advo­ca­cia de l’Estat demani la nos­tra abso­lució al judici.”