A l’altra banda del riu

Dimarts, 2 de juliol, va ser un dia estrany i trist. Els deu mil cata­lans admi­ra­bles que amb tota la bona fe van pujar a Estras­burg per donar suport a Car­les Puig­de­mont i Antoni Comín pel fet de no haver pogut acce­dir al càrrec d’euro­di­pu­tats ni entrar a l’euro­cam­bra reco­nei­xien: “Estàvem més ani­mats a Brus­sel·les aquell dia que vam ser 45.000.” Puig­de­mont i Comín es van adreçar a la con­currència des dels turons, a l’altra banda del riu (Rin). No poden tre­pit­jar sol francès per por de ser detin­guts i fac­tu­rats a Espa­nya. França: la terra de la lli­ber­tat. “Hem gua­nyat”, va dir l’expre­si­dent en un moment de la seva inter­venció. Què hem gua­nyat? Aquell mateix dia, Josep Bor­rell, el català més con­trari a la inde­pendència s’eri­gia en res­pon­sa­ble d’Exte­ri­ors de la Unió Euro­pea. Després de la decla­ració d’inde­pendència, l’octu­bre del 2017, molts espe­ra­ven que algun país dels del món reco­negués la república cata­lana. Els d’Europa que­da­ven des­car­tats. Algun de Sud-amèrica? Algun d’Àsia? D’Àfrica? Si lla­vors cap va res­pon­dre a l’estímul que els oferíem, ja podem ple­gar veles amb Bor­rell con­tro­lant tots els telèfons ver­mells del seu nou des­patx amb seu a Brus­sel·les i a Estras­burg. El mateix dia 2, també, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­si­de­rava impe­ca­ble l’apli­cació de l’arti­cle 155 pel qual el PP, el PSOE i altres van sus­pen­dre l’auto­no­mia de Cata­lu­nya. “Ho tor­na­rem a fer”, diuen els par­tits que aca­bem de citar, inci­tats pel Cons­ti­tu­ci­o­nal. Què hem gua­nyat, Car­les Puig­de­mont? Arri­bem a blas­mar la Unió Euro­pea, tan euro­peis­tes com érem, tant com l’euro­pe­isme ens dis­tin­gia. Aquí, no m’hi tro­ba­ran.

La meva gene­ració va néixer amb Franco gover­nant, i vam haver d’apet­xu­gar. Pre­sos, exi­li­ats... Els nos­tres nets –o els meus que estan a punt de fer-se pre­sents, per­meti’m que per­so­na­litzi– ho faran amb nous pre­sos i nous exi­li­ats. Fins quan? Hi ha una diferència, m’indica en Jordi Amat tot dinant sota una morera: lla­vors tots eren fran­quis­tes i ara els inde­pen­den­tis­tes es comp­ten per mili­ons. És pro­ba­ble que aquests mili­ons seguei­xin en el tretze són tretze per temps inde­fi­nit. Inde­fi­nit? Fins quan? Alguna solució satis­factòria s’haurà de tro­bar que trans­cen­deixi les periòdiques mani­fes­ta­ci­ons i vota­ci­ons i les fin­tes legals con­tra l’Estat espa­nyol. L’apel·lació val per l’inde­pen­den­tisme, per aquest Estat i per Europa, és clar.

Men­tre escric això, Joa­quim Nadal emet un mis­satge enigmàtic. Diu que val­dria la pena tor­nar a lle­gir Des dels turons, a l’altra banda del riu (Ebre), text pro­gramàtic de Jordi Pujol escrit quan era un pres polític a Sara­gossa. Nadal sem­pre es vol fer el mis­teriós però em sem­bla que sé per on va: pro­jecte, acció, acu­mu­lació de for­ces, espe­rança, sor­tir del clot.