La incertesa

Li vaig lle­gir una piu­lada a Twit­ter que deia: ” Les xar­xes estan ple­nes de pro­pos­tes per a ocu­par el temps. Està molt bé. Però no per­deu l’opor­tu­ni­tat de dedi­car part del temps a una inac­ti­vi­tat necessària: badar.” De resul­tes de badar, d’obser­var, de mirar amb dete­ni­ment, Jesús M. Tibau és capaç de crear peti­tes obres d’art com les que hi ha a  A mig camí de la incer­tesa, publi­cat a Cos­setània. Un nou recull de con­tes, relats, micro­con­tes i nano­con­tes de l’autor de Cor­nu­de­lla de Mont­sant, esta­blert a Tor­tosa.

En Tibau té una traça extra­or­dinària per dir molt en ben poc. D’una imatge, d’un sen­ti­ment, d’una emoció, d’una expressió, d’una mirada... té la capa­ci­tat i la sen­si­bi­li­tat necessàries per saber-li donar una volta i mitja que fa que els lec­tors ens arribi embo­li­cat, enver­nis­sat amb una patina d’ori­gi­na­li­tat. En Tibau fines­treja la nos­tra rea­li­tat més pròxima i quo­ti­di­ana i en fa mate­rial lite­rari de pri­mera. Men­tre vas lle­gint saps que en algun moment farà un gir ines­pe­rat, però no en tens la més petita idea de quan. Com la vida. Saps que hi tro­baràs algun detall petit, apa­rent­ment ino­fen­siu, que farà que vegis les coses des d’una altra pers­pec­tiva. I és així com acaba dient coses sense dir-les. Però se li entén tot. Igual que les des­de­fi­ni­ci­ons. Un terme que s’ha inven­tat per defi­nir noves parau­les, fruit de l’obser­vació diària. Shor­tir, sor­tir de casa sense anar lluny, un quilòmetre com a màxim. Soli­da­ri­tard, recor­dar que cal soli­da­rit­zar-se quan no hi ha res a fer. Estis­ho­res, eina per a reta­llar el temps. Directe i sintètic.

Els seus con­tes son peti­tes píndo­les de rea­li­tat que ens les podem pren­dre cada dia. Com­pa­ti­bles amb altres lec­tu­res. Les podeu bar­re­jar sense cap perill per la vos­tra salut men­tal men­tre lle­giu una novel·la històrica o una de negra. Els con­tes d’en Tibau no tenen cap con­train­di­cació, ans al con­trari. La seva lec­tura és molt indi­cada, alta­ment reco­ma­nada, per situ­a­ci­ons de con­fi­na­ment, per aga­far aire i per con­ti­nuar pen­sant. No en va, sem­pre som a mig camí de la incer­tesa.