Pere Madrenys

Ja fa més de dos mesos que ens va dei­xar l’amic Pere Madrenys, però fins avui no he tin­gut ocasió d’aco­mi­a­dar-me d’ell des del diari que en Pere havia esti­mat i al qual va dedi­car molts hores, mol­tes il·lusi­ons i dot­ze­nes i dot­ze­nes d’arti­cles i d’infor­ma­ci­ons. A en Pere el vaig conèixer en les dues face­tes de la seva vida, com a capellà i com a peri­o­dista, i puc asse­gu­rar que en amb­dues va ser una per­sona honesta, seri­osa, res­pon­sa­ble. Dei­xeu-me expli­car una anècdota. Jo encara estava al semi­nari de Girona i en Pere ja era mem­bre de l’Opus. Un dia ens va venir a fer una xer­rada i ens par­lava que no era bo fer la mig­di­ada al llit. En tot cas, ens deia, la podeu fer en una butaca. No vaig poder menys que dir-li que amb les buta­ques que tenien els de l’Opus sem­pre era millor que en un llit. Men­tre va mili­tar a l’Opus, però, en Pere va ser fidel a l’Obra i la va defen­sar. Amb tot, els que el coneixíem bé sabíem que no podria estar gaire temps a la ins­ti­tució.

En Pere era una per­sona molt oberta i a més el peri­o­disme l’aju­dava a ser molt crític. I va dei­xar l’Obra i també amb el temps va dei­xar de ser capellà. Conei­xia molt bé l’Església i va ser com a peri­o­dista al Con­cili Vaticà II. I es va tor­nar encara més crític. Això sí, no va dei­xar mai de pro­fes­sar-se cre­ient i prac­ti­cant fins a la mort. Anava a missa i par­ti­ci­pava en tot allò que ell creia que estava en la base de la seva fe. El que m’agra­dava d’en Pere és que era una per­sona molt sin­cera. Com diem en català, no se’n callava ni una. És cert que això feia que fos difícil tenir-hi una relació fàcil. Les engal­tava com els bur­ros els pets. Però Girona li haurà de reconèixer que va ser un gran pro­fes­si­o­nal que bus­cava només el bé de la ciu­tat i de les comar­ques. No aspi­rava a càrrecs, ni cer­cava interes­sos mate­ri­als. Tenia una vida sen­zi­lla amb la seva Mont­ser­ra­teta, que, per cert, men­tre escric aquest arti­cle rebo la notícia de la seva mort, i en tenia prou.

I per­do­neu que passi a un altre record. Segu­ra­ment deu ser que els que tenim una edat som més pro­pen­sos a haver de lamen­tar la sepa­ració de per­so­nes a les quals ens hem sen­tit molt pro­pers. Em vull refe­rir a en Joan Ribas, que també fa poc ens ha dei­xat. Si l’hagués de defi­nir diria que era un gironí de cap a peus. Caldrà fer un estudi exhaus­tiu de les mol­tes acti­vi­tats a les quals en Joan es va entre­gar de ple. Jo vol­dria refe­rir-me, perquè ho vaig viure de prop, a la seva impli­cació al diari que pri­mer es va dir El Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui. Podem dir que gràcies a ell encara avui el podem lle­gir. Al cap de poc d’haver nas­cut, el diari se n’anava a l’aigua. Sem­pre he dit que El Punt no va néixer amb una sabata i una espar­de­nya, sinó amb dues espar­de­nyes. Ell va convèncer en Joan Bosch que el diari en català de Girona no podia morir i en Joan el va sal­var. Una de les coses que més m’agra­da­ven d’en Joan Ribas era el seu espe­rit crític. El vam poder gau­dir als seus arti­cles que durant tant de temps va fer al diari. No es ren­dia mai als seus amics o cone­guts. El que li sem­blava bé ho elo­gi­ava i el que veia mala­ment s’ho car­re­gava. Sense embuts i a vega­des fins i tot amb aque­lla mala llet que li era carac­terística. Però, això sí, com­pro­vava les coses i arri­bava fins al fons de la qüestió. Ben aviat serem a Nadal i tor­na­rem a veure Els Pas­to­rets. Podem dir que eren i són ben seus. S’hi dedi­cava en cos i ànima, els vivia i sor­tien sem­pre gai­rebé per­fec­tes any rere any, sem­pre inno­vant i sem­pre bus­cant la per­fecció. No cal dir que Els Pas­to­rets d’aquest any seran un home­natge més que meres­cut al gironí per excel·lència que era en Joan Ribas.

I per­me­teu-me encara una post­data. En arti­cles ante­ri­ors havia par­lat de la car­re­tera de Sant Jordi Des­valls a Medinyà, a la comarca del Gironès. Més de dos anys han tar­dat a reas­fal­tar-la i eixam­plar-la una mica. Mitja dot­zena de quilòmetres que mar­ca­ven les obres que s’havien de fer. Ara sem­bla que ben aviat arri­ba­ran al final. Hi havia moments que em pen­sava que s’aca­ba­ria abans la Sagrada Família. Sem­bla que no. L’últim dia que hi vaig pas­sar s’hi veien ganes de fer feina. Espero que almenys per Nadal esti­gui aca­bada, però això sí, sense des­vi­a­ment per Cervià de Ter. Què hi farem.