anàlisi
Esteve Vilanova
Desagradable i decebedor
Desagradable i decebedor, és com va qualificar el conseller Jaume Giró, tot i que ell també hi posava, sorprenent, referint-se a la liquidació del Ministeri d’Hisenda de les inversions executades a Catalunya dels pressupostos generals de l’Estat del 2021. Sincerament penso que aquestes dades el van sorprendre ben poc, perquè ja coneix la història dels darrers anys; també segur que coneix els informes fets per Foment sobre el dèficit d’inversions a Catalunya, que de l’any 2009 al 2020 supera els 28.000 milions d’euros, i el de la Cambra de Comerç de Barcelona, que calcula que necessitem invertir la quantitat de 45.000 milions d’euros fins al 2030 per eliminar el dèficit d’infraestructures. Així està Catalunya! Cal advertir que en l’informe de la Cambra de Comerç de Barcelona, en el dèficit dels 45.000 milions també hi ha sumada la part atribuïble a la Generalitat.
El conseller Giró ha insistit en les qualificacions i diu: “Sagnant, persistent i humiliant”, “que justifica que Catalunya vulgui ser un país d’Europa”. Totalment d’acord. Les dades són molt greus i ho justifiquen.
Que el govern espanyol en el 2021 executi a Catalunya només el 34,9% de tota la inversió prevista i pressupostada és un escàndol de grans proporcions perquè és l’evidència més clara de l’espoli indirecte que, any rere any, el centralisme està executant als catalans. I perquè sigui més evident la discriminació, l’execució de l’Estat a Madrid, en el mateix exercici, fou del 184%. És evident que aquest despropòsit és injustificable, i realment aquesta desconsideració ridiculitza els negociadors d’ERC, que es feien il·lusions i ens prometien unes inversions i una seguretat de compliment per primera vegada en la història. I potser la història no es pot canviar. De fet, ens van prometre que per controlar que així fos, es crearia una taula bilateral de seguiment del desenvolupament de les inversions, taula que no s’ha creat mai. Pràcticament en les previsions dels pressupostos, els catalans hem esdevingut residuals: mentre Madrid s’emporta el 25,5% de tota la inversió regionalitzada, Catalunya, només el 9%, i com és natural, no hi ha comparació ni explicació possible si no és una intencionalitat ben definida i persistent. És el model d’estat que estan creant. Els estudis diuen que aquesta política de dèficit d’inversió, en els darrers quinze anys, ens han fet perdre pràcticament 10 punts del PIB.
La ministra de Transports i Mobilitat d’Espanya, la catalana Raquel Sánchez, el dia 1 de juny es trobava de visita a Barcelona, i va aprofitar per intentar justificar el que és totalment injustificable. Ho va atribuir a la pandèmia, a la guerra d’Ucraïna, i fins i tot justificava la diferència amb Madrid, posant com a exemple que unes obres a l’estació d’Atocha també beneficien Catalunya. És evident que amb aquesta argumentació ens demostra que ha assumit el discurs centralista madrileny, i deixa clar que no importa que siguin de dretes o d’esquerres, utilitzen les mateixes argúcies.
És d’esperar que amb aquest informe demolidor, fet pel mateix govern espanyol, els republicans tindran molt més difícil fer-los de crossa, com han fet fins ara, i fer-la del tot gratis esperant una taula de diàleg. És el parany més gran que el govern de Pedro Sánchez ha posat als republicans, i amb ells, a bona part del nacionalisme.
De vegades penso en aquell a qui li assenyalen la Lluna i mira el dit, i això ve a tomb per tota aquesta activitat, sovint contradictòria, de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern de Barcelona-Pirineu. Estem gastant moltes energies per un projecte que no tinc gaire clar, però hem desatès el control d’allò que ens és més important. Per a Catalunya és molt més important, si volem ser un país com cal, vigilar i exigir que s’executin totes les inversions pressupostades, que ben segur repercutiran en l’eficiència i en la productivitat i ens permetrà equilibrar el pes que té la indústria turística de masses dins el conjunt del PIB.
Si tenim clar que el país necessita urgentment industrialitzar-se i aprofitar aquest canvi de paradigma, que serà difícil i costós, de la transició energètica, no podem donar per perdut ni un euro. Ni un esforç.
El problema per als catalans és que aquests centenars de milions que no s’han executat, a final d’any els perdem i serveixen per eixugar dèficit espanyol. I s’han de fer uns pressupostos nous, i és quan després ens tornaran a dir, amb la complicitat dels nostres, que el nivell d’inversió és el més alt de la història. I els dèficits els anem acumulant any rere any.
