Alcaldessa, l’entendré

Des de Pablo Igle­sias a Inés Arri­ma­das, des de Miquel Iceta a Alícia Sánchez Camacho, polítics favo­ra­bles a la uni­tat d’Espa­nya de tot l’espec­tre polític han apel·lat en algun moment de la seva car­rera política a la gent com jo –cata­lans que per ori­gen fami­liar o de nai­xe­ment tenim arrels en altres llocs de l’Estat espa­nyol i que som d’ori­gen cas­te­lla­no­par­lant– com si fóssim un grup més o menys homo­geni, amb interes­sos comuns i amb valors cul­tu­rals dife­rents de la resta de cata­lans, i que es troba d’alguna manera en risc o en mino­ria. Nor­mal­ment, quan ho han fet ha estat per inten­tar adver­tir-nos del risc que tenim de per­dre drets si tri­om­fen les tesis dels que volen un major poder polític, cul­tu­ral o lingüístic de Cata­lu­nya; que ens sen­tim com una mino­ria en ter­reny més o menys hos­til o, com a mínim, antipàtic, amb alguns dels nos­tres drets en risc, tot i ser la soci­e­tat cata­lana una de les més inclu­si­ves d’Europa, tant en l’aspecte lingüístic com en l’ideològic, i sen­tir-nos per­fec­ta­ment cata­lans en una o dues gene­ra­ci­ons sense haver de donar expli­ca­ci­ons de cap tipus.

Un joc perillós, el de la recerca del vot etni­cista, que forma part també de la visió que tenen els tri­bu­nals quan volen cor­re­gir les lleis lingüísti­ques del país per pro­te­gir-nos, i del qual no se n’ha sal­vat ni l’esquerra més pro­gres­sista i trans­for­ma­dora de la història mun­dial, com quan Ada Colau insis­teix a adreçar-se a nosal­tres en cas­tellà en una deferència abso­lu­ta­ment inne­cessària si no és que ens con­si­dera incapaços de com­pren­dre una llen­gua romànica tan pròxima al cas­tellà com ho és el català o, pit­jor encara, uns pre­po­tents que no volem que ens inco­mo­din amb llengües ali­e­nes tot i enten­dre el català i ser la llen­gua de molts dels nos­tres veïns, del país on vivim i de la seva capi­tal. Senyora alcal­dessa, senyor minis­tre: poden par­lar-me en català, els entendré.