Santa lectura

Cop d'ull ràpid per enda­vant a la pro­gra­mació tele­vi­siva d'aquesta set­mana. Pot­ser perquè encara hi ha qui en diu santa és que hi tro­bem la repo­sició de pèplums clàssics: Els deu mana­ments, Ben-Hur, Bar­rabàs, etc., més algun nou pel·licu­lot espec­ta­cu­lar d'ambi­en­tació igual­ment bíblica.

¿Nostàlgia d'altres temps no tan secu­lars com els actu­als? ¿Suc­ce­dani fílmic d'aque­lla història sagrada que han fet nau­fra­gar a l'escola el laïcisme i l'edu­cació per a la ciu­ta­da­nia? ¿Reco­nei­xe­ment tàcit de com són d'irre­nun­ci­a­bles i àdhuc pla­ents certs vells mites cohe­si­o­na­dors de la tribu?

Sigui com sigui, va bé en dies com aquests, mig de vacança per a molts, de per­dre's en l'estudi de la història de la religió. No pas perquè aquest hagi de subs­ti­tuir, en qui és agnòstic, la religió com a con­fessió o com a experiència. Però sí perquè pot aju­dar-lo millor a enten­dre, entre altres coses, com aquesta pot dege­ne­rar en supers­tició. O en la seva antítesi: en un hiper­ra­ci­o­na­lisme muti­lant.

Res millor lla­vors, per apro­fun­dir un xic en un tal estudi que la santa (o sigui, cor­recta) lec­tura d'un lli­bre com el de Lluís Duch Antro­po­lo­gia de la religió (PAM: 1997).

Una autèntica deu d'estímuls intel·lec­tu­als, de sínte­sis cog­ni­ti­ves, aquest lli­bre (com altra­ment tots els de Lluís Duch). On apren­dre-hi sobre la uni­ver­sa­li­tat del fet religiós en tant que forma pràctica de domi­nació de la con­tingència, sobre els ritus i sobre els mites que l'arti­cu­len amb vista a sobre­po­sar-se a mani­fes­ta­ci­ons extra­or­dinàries i ate­mo­ri­do­res de la rea­li­tat, tot ator­gant-los un sen­tit.

No s'hi val lla­vors a creure només en un no-creure. L'indi­vidu o la soci­e­tat més adhe­rents a una laïcitat inab­di­ca­ble gene­ren també, sovint sense saber-ho, valors, acti­tuds i com­por­ta­ments afins a la religió. No pas amb ànim de pro­fes­sar cap fe. Però sí de curu­llar el desig de tras­pas­sar les fron­te­res de l'empíric i del veri­fi­ca­ble. D'expli­car-se no sols a cops de raó, de con­cepte i de deducció, sinó també d'imatge, de símbol, de nar­ració.