El Trencanous

El soldadet del ballet d’El Trencanous, amb la seva casaca vermella austrohongaresa i els seus bigotis frondosos i dalinians, penjava desmanegat, com un accessori infantil i no amb l’actitud marcial que se li demana a un servidor de l’imperi, del tovalló daurat, plegat elegantment en forma de cúspide; com si d’alguna manera la seva mirada aparentment inanimada es lamentés de no haver fet el cim, la gesta, l’heroïcitat. Formava part de la decoració d’un dinar de Nadal dels que es fan aquests dies en taules rodones i amb estovalles, amb aperitius freds i calents, amb peix o carn a escollir de segon, i postres que fan olor de canyella i de torró i un brindis final perquè sempre desitgem el millor. Busco la figureta del Trencanous en algunes de les boles de neu exposades a l’aparador de la papereria Stein de Girona. Són recreacions preciosistes i lluminoses d’un món idíl·lic en miniatura i minimalista, defugint la magnificència del pessebrisme i la seva raó de ser; el naixement. Hi ha les casetes de teulades nevades, els avets alpins engalanats, els rens riallers, escenaris sorgits de les faules nòrdiques, d’un conte de Dickens, dels ballets russos. És un món que només existeix quan el sacsegem i cau la neu de purpurina; un món que es blinda de l’exterior gràcies a la volta del cel, del cristall protector. Un món bonic que només apareix per Nadal: el món on el Trencanous és l’heroi.