Raça humana
La més bonica a l’escenari
Tenia davant seu un repte colossal. S’havia estat preparant els dies abans, amb els companys acabats d’estrenar a l’aula, i amb l’emoció de qui descobreix un món nou i més acolorit amb només tres anys de vida. Els assajos dels dies previs van sortir rodons. Ara aprenem una cançó popular, ara piquem de mans, ara girem sobre nosaltres mateixos però a poc a poc, no fos cas que us atabaléssiu, i ara tornem a picar ben fort, però aquest cop amb els peus, i com si volguéssim despertar el veí que fa la migdiada quatre pisos més avall. I ella, la nena de cabells rossos i rinxolats i els ulls vius i brillants de color verd poma, es va estrenant en un nou univers de sensacions. Un cosmos decidit a prendre distància amb tots aquells moments del dia a dia en què té algunes dificultats per integrar la informació que li arriba. Però aquest any, potser sense saber-ho, estava disposada a trencar tots els motlles. I així va arribar el seu primer concert de Nadal. La seva mare la va vestir amb un jersei ben bonic amb una mica de blonda que responia als colors dictaminats per l’escola i la va pentinar amb els cabells ben estirats i recollits en mitja cua perquè lluís més que el sol i es convertís en la nena més preciosa de l’escenari. Ningú sabia quina seria la seva reacció quan se sentís observada per tanta gent, però no es podia negar que havia xalat com mai mentre preparava l’espectacle amb les mestres. La mare estava feliç de saber que havia arribat el dia en què la seva baldufeta seria una més, sense que ningú no reparés en aquells detalls que la fan especial i diferent, però no podia dissimular un cert nerviosisme per si captava massa mirades. L’autisme juga males passades, però poques són tan difícils de digerir com el tracte diferencial, sobretot quan prové del món adult. La nena en va sortir triomfadora, exactament igual que la resta de menuts.