La pietat popular: els aplecs

Ja és ben sabut que els santuaris i ermites són llocs clau d’expressió de la religiositat popular i de creació, enriquiment i desenvolupament d’aquesta religiositat. Malgrat que hagin baixat certes pràctiques (exvots, rogatives, ritus de pas...), estem assistint a una revaloració pràctica de la religiositat popular, potser per necessitat en vista d’un món massa racionalitzat, on no hi té lloc el sentiment ni l’imaginari, i a la seva revaloració per part dels experts (sociòlegs, antropòlegs, filòsofs i agents de la pastoral) després d’haver passat per una necessària purificació i crítica a vegades massa absoluta de la religiositat com a alienació, droga o neurosi.

L’aplec és una de les visites rituals als santuaris, potser és la més significativa per la quantitat de gent que hi va, perquè s’hi realitzen la majoria dels actes. El fet que els santuaris i ermites estiguin situats, la majoria, fora de les grans ciutats, a la muntanya, en una vall, en un poble o en llocs més aviat solitaris, fa que estableixin una profunda comunió amb el paisatge i que siguin la culminació de l’entorn natural. Això converteix l’aplec –i aquest motiu podria explicar la seva progressiva importància en molts indrets de Catalunya– potser en l’acte més important que fa el santuari durant l’any.

L’home de l’aplec cerca espais ecològics a fora i a dins seu (espais de descans, de contemplació, de silenci, de pregària...) i llocs per a la comunicació humana, en comunitat familiar, i, més àmpliament, amb els veïns, amb els de la mateixa feina, o amb els que formen part d’una mateixa cultura, o simplement per retrobar-se com a persones, i identificar-se com a poble d’una manera festiva i religiosa, on entra el que és lúdic i el que és social, el que és cultural i religiós. És veritat que hi deu haver un tipus de gent que hi va més pel menjar, pels jocs i per divertir-se, i un altre tipus, més per la gent que s’hi troba, i un altre que hi va més per l’experiència religiosa.

També és veritat que, per la manera d’organitzar l’aplec, el clima que s’hi crea, hi ha aplecs que es presten més a la diversió i d’altres, a la humanització, o a la devoció al sant, a la Mare de Déu. Però a la majoria d’aplecs s’hi ajunten totes les motivacions, i podem dir que a la majoria d’aplecs s’hi va una mica per tot, perquè tot forma part d’una mateixa unitat.

El que sí que es nota és un augment de la concurrència i de la presència del poble en els aplecs, i un augment del grau d’importància d’aquest acte dins el calendari d’actes del santuari. En aquest sentit, ens ha fet pensar pastoralment, perquè, a través d’una trobada d’aquest tipus, encara que molta gent hi vagi per raons alienes a l’experiència religiosa (cosa difícil de discernir), abans que res troba estones per a la natura, de contacte amb un mateix, de relació distesa i alegre amb els altres, i dins d’això s’hi suggereix, s’hi produeix el contacte amb Déu. Per tant l’aplec pot ser un encert humà que dona els elements tan necessaris avui, en aquesta crisi social i religiosa. La relaxació sobre la identitat i dignitat humanes, la falta de comunicació i de viure en comunió (del fet de sentir-se poble, formant part, sent persona diferent, irrepetible, però a la vegada una anella d’una cadena tradició que camina).

La pregunta següent ens dirà quelcom més. Per què hi has anat, tu, a un aplec? Les motivacions fonamentals són: veure els amics, la família, la convivència, la trobada, la germanor, la unió del poble i la de fer festa. Això ens confirma que és una trobada religiosa popular i familiar a la qual la gent va per motivacions no estrictament religioses, sinó per tot un entourage que té molt de comunitari i és on, precisament, per tradició, sempre ha arrelat la religiositat. Fer festa i estar amb els amics i la família és com estar junts amb Déu.