El dilema entre cultura i turisme

Què és el turisme? És difícil parlar del turisme amb persones que s’hi dediquen professionalment. Però sí que hom pot definir-lo com el conjunt de relacions i fenòmens que provoquen els desplaçaments i permanències en la recerca del lleure, i un servei per altres.

D’una manera majoritària el turisme que coneixem nosaltres és el turisme contralaboral, és a dir, el que va a la recerca de relax, turisme costaner mediterrani, amb ganes de trencar amb el sistema productiu quotidià. Aquest turisme, majoritàriament és de descans vacacional, i recerca pràcticament una relaxació ociosa. Però caldria anar cap al turisme integral, el qual a més de descans, arribi a copsar el turisme cultural, el qual moltes vegades és oblidat.

Dades oficials expliquen que les raons principals per les quals els europeus han fet turisme a Espanya són: clima i prendre el sol (70%), preus (10%), cultura i art (no arriba al 10%). El turisme integral no solament ha de satisfer el turista pel seu afany de repòs, també pel seu enriquiment humà, la millora de coneixements i el conreu de la cultura no industrial.

Què és la cultura? Si volem reflexionar sobre la cultura disposem de moltes definicions. Des de la filosofia de la cultura, de l’antropologia cultural, la sociologia, o psicologia social, etc.

A parer de l’etnleg francès Marcel Mauss, “Cultura és la Civilització en tant que particularment viscuda i encarnada en obres, d’una manera pròpia, i un estil característic, per cada poble, o grup humà coherent”. En aquesta visió funcionalista, la cultura significa un conjunt d’elements materials i immaterials (llengua, ciències, tècniques, institucions, normes, valors, símbols, normes de comportaments, etc.) que caracteritzen un grup humà enfront d’un altre.

Un altre etnòleg, el polonès Kaspar Malinowski, diu: “La cultura és un aparell instrumental (béns i utensilis) que procura als homes la possibilitat de resoldre els problemes, com un tot orgànic que regula els grups socials, i com a conjunt d’idees, creences, arts, etc.” Els funcionalistes determinen el fet cultural i les necessitats dels homes.

Els de la línia materialista, com Herbert Marcuse, creuen que per cultura cal entendre l’esforç col.lectiu per protegir la vida, mitigar la lluita per l’existència, estabilitzar una organització productiva, desenvolupar les facultats intel·lectuals i reduir les agressions, violències i misèria.

El monjo català Agustí Vila-Abadal, diu: “La cultura és obra d’esperit, però d’esperit que està en la matèria i que treballa molt sovint damunt d’ella. Podríem dir-ne obra d’espiritualització de la matèria”.

En resum de totes les escoles, nosaltres podem definir-la, així: La cultura abraça tot l’home. Cultura és el fer de l’home, i el fer-se –el fer seria la part material, i el fer-se el conreu de les facultats intel·lectuals i morals–. La cultura no és universal, sinó particular i concreta.

Ara i ací, tenim una cultura que abraça tota l’acció humana, la qual té diverses formes d’expressió o d’execució a través de la llengua, la literatura, l’art (pictòric, arquitectònic, teatral, musical, etc.) fins a la dansa, l’esport, la gastronomia, i també el capteniment de l’home en el treball, la política, vida social... que és regulat per uns valors majoritàriament admesos.

Cultura dins del temps lliure.

De l’homo faber al maquinisme. A Girona, les fàbriques de filats el 1862 treballaven 13 hores diàries. A Olot, les fàbriques de barretines 12 hores al dia. El paper i la metal·lúrgia, també 12 hores cada dia.

Uns anys abans, el 1848, John Stuart Mill, un home que està entre Anglaterra i França i que també combina el positivisme de Comte i l’idealisme de Hegel –però que econòmicament propugna un individualisme liberal amb les exigències socialistes– estudia el progrés humà amb una nova moral.

En el seu llibre Principis d’economia política afirma que “la màquina ha de tornar a la seva veritable missió, que és la d’emancipar l’home, dubto que les invencions mecàniques fetes fins avui, hagin disminuït el treball diari de la humanitat”. Mill vol que els individus alliberats de les preocupacions inferiors, puguin desenvolupar llurs facultats més altes i més personals. Vol que els homes gaudeixin de lleures llargs, i en aquest oci puguin treballar la seva cultura. Aquell pensament s’ha fet realitat: de les 13 hores diàries, s’ha arribat a la setmana de 40 hores i a unes vacances pagades d’un mes.

El 1889 es convoca el primer Primer de Maig. El lema essencial és “8 hores de feina, 8 hores de lleure i 8 hores de descans”. Aquesta vaga se celebra a Palamós, a Sant Feliu de Guíxols, a Palafrugell, a Girona, a Olot, etc. Les 8 hores de jornada laboral no es van aconseguir fins al 1919, amb un decret del ministre Dato. Havien transcorregut 30 anys des de la primera demanda. Han passat més de 100 anys. L’home ha reduït la jornada laboral i gaudeix d’un mes de vacances, sense comptar-hi les prejubilacions i l’atur. El temps lliure, l’oci, el lleure han de ser elements per emancipar l’home.

El turisme de masses és una conseqüència d’aquest temps lliure. Però majoritàriament el turisme no és integral, és de relaxació ociosa, no cultural. El turisme integral és per trobar sentit a la vida, és per omplir de continguts culturals el temps lliure. Cada vegada més el treball perd sentit, per agafar-lo el temps lliure. La raó de ser de la condició humana la determina cada dia més el temps de l’oci, el temps lliure. “A la societat postindustrial, ja no és el treball sinó el temps lliure el que en la seva esfera centrarà el sentit de la vida” (Vicent J. Sastre).

El Turisme Integral en el futur. És veritat que el turisme, per si mateix, és una creació cultural. Per definir un poble viatger pels seus trets nacionals, podem dir que té cultura turística. Però aquest tarannà turístic sense la dimensió cultural és insuficient i esgaiat.

El turisme és un element material perquè és el fer de l’home, però, tanmateix li cal el fer-se, l’home, mitjançant la seva culturalització. És com el tenir, i l’ésser. L’home no s’ha de valorar pel que té, sinó pel que és. La interculturalització porta a la tolerància i a la solidaritat. Cal fer veure, doncs, al turista que sense agafar el plus cultural el turisme és eixorc i sense sentit.

La prospectiva ens diu que en el futur el temps lliure serà un espai que l’home haurà d’aprendre a conrear, seria bo que des del turisme es comencés a omplir-lo amb continguts culturals, per donar sentit a la vida de l’home. S’han fet esforços, amb audicions de sardanes, festivals de música, exposicions pictòriques, etc. però cal més. Cal que els forasters arribin a enamorar-se de la nostra cultura, i fer-se-la una mica seva.

Un possible camí seria que a cada municipi turístics, i a cada comarca, s’organitzes un servei cultural orientat als turistes. Un servei que podria estar portat per un animador cultural” o un agent cultural que tingués com a fita principal vulgaritzar els elements essencials de la nostra cultura mitjançant la participació dels visitants. Aquests serveis culturals que s’han d’implantar, costarà organitzar-los i engegar-los però mirant el futur és bo que comencin aviat, per tenir un turisme integral, un turisme competitiu, un turisme humà, un turisme autèntic perquè disposarà de tots els serveis que necessita un home, és a dir, els materials, i els immaterials.