La ‘neollengua’ i la Casa Orsola

George Orwell, el 17 d’agost del 1945, va publicar la seva faula La rebel·lió dels animals i el 8 de juny del 1949 va publicar la novel·la 1984. No va tenir fàcil publicar-les per les pressions de tota l’esquerra. Fins i tot se li va arribar a negar el paper per imprimir-les. Les dues obres avui són joies literàries que, en forma de faula, la primera, i en forma de novel·la, la segona, ens expliquen la deriva de la Revolució Russa, i avui hi podem afegir totes les dictadures. Com ja suposo que coneixen perfectament les dues obres, només els recordaré que a La rebel·lió dels animals, els animals d’una granja es revolten contra els humans per alliberar-se’n i creen un sistema propi que es convertirà en una brutal tirania.

La seva clarividència ens va anticipar l’evolució que experimenten totes les revolucions i les dictadures, i el control asfixiant que exerceixen sobre la població amb les seves tècniques. A 1984 ja utilitza la “nova parla”, que és un idioma inventat tret de la sofisticació dels eslògans soviètics i dels nazis format per frases curtes i eslògans, i la neollengua. La nova parla la comença a utilitzar Orwell a 1984 per mostrar com el vocabulari esdevé una eina de control social per part del règim per restringir el pensament i evitar la dissidència.

A Catalunya està passant un fenomen que, si va a més, certs polítics i agents socials entraran de ple en la utilització de la nova parla, perquè ja estan normalitzant un seguit d’expressions que ens recorden molt Orwell. No és gratuït el terme fons voltor, mil vegades repetit i que ens ve de l’Argentina, per descriure tota persona que faci una inversió immobiliària a casa nostra. Per descriure l’inversionista que va comprar la Casa Orsola a Barcelona i que aquests dies ha tingut una presència mediàtica gens innocent. Sempre es diu que és un fons voltor perquè, ja amb la càrrega negativa que té el mot, qualifiquen sense gaires miraments una operació en què, fins on jo sé, es va comprar l’immoble legalment i públicament i l’Ajuntament de la senyora Colau no va veure que fos un despropòsit en no acudir al dret preferent que té l’administració. Simplement va callar i va assentir.

Un altre fenomen de neollengua és l’anomenat Sindicat de Llogateres, que utilitza molt hàbilment dos mots que avui, en la societat que tenim, són invencibles; em refereixo als mots sindicat i llogateres en femení. Un sindicat que controla la CUP, de la mateixa manera que utilitza el mot sindicat el de Manos Limpias, i que no tenen res de sindicat, són una associació que utilitza i necessita qualsevol esdeveniment per fer proselitisme i guanyar adeptes a la seva causa. Val a dir que en totes les seves accions tenen una presència mediàtica, imprescindible per a les seves reivindicacions, molt superior al que representen. L’Ajuntament, en vista d’aquesta presència massiva de mitjans davant de l’edifici on el llogater Josep Torrent tenia ordre de desnonament per al 18 de febrer, va comprar l’edifici.

Es feia molt difícil de justificar la compra d’aquest edifici per 9,2 milions d’euros, quan el 2021 el senyor Ollé va pagar 6,5 milions, i on viuen persones que difícilment es pot justificar que s’adscriguin a la vulnerabilitat habitacional –ara en diuen vulnerabilitat residencial–. En definitiva, com diuen l’Ajuntament i Hàbitat3, “cap veí se n’haurà d’anar”. Assenten així un precedent impossible de complir en el temps.

Aquest nyap, per més que ho vulguin intoxicar amb la nova llengua, és que el beneficiat ho ha estat pel fet de viure on viu i saber gestionar hàbilment el seu cas i no per la necessitat. Un precedent que ja ha destapat la caixa dels trons. A Barcelona hi ha centenars de cases Orsola. Vaja, un embolic fruit de la mala gestió, i veurem com se’n surten.