Dues notes sobre llengua

Fa exactament cinquanta anys, el 1931, Víctor de la Serna publicava al diari madrileny ‘El Sol’ un article amb aquest títol: “Ceremonia de la lengua catalana”. En tradueixo uns fragments:

“Encara queden pocs, però tossuts, exemplars de l’home hispànic rupestre, els quals fa grunyir el fet que Catalunya parli i exalci el seu gloriós llenguatge”.

«La llengua catalana, plomall destacat de la cultura hispànica, acompanyament sonor d’un imperi, no és coneguda ni estimada pels estudiants universitaris espanyols d’idioma castellà. Aquesta llengua, però, ha estat el primer vehicle romanç de cultura a Espanya. El seu imperi fou anterior al de qualsevol altra llengua peninsular, i s’instal·là en tota la conca del Mediterrani abans que el nom d’Espanya tingués ressonàncies catòliques. El llegat més gloriós dels dominis de l’esperit que ens oferí el món medieval ens va ser donat en el “bell catalanesc” del rei En Pere IV d’Aragó, “el Cerimoniós”». Hi faria algunes reserves de lèxic, però deixem-ho córrer, ara. I afegeix sobre el català: “llengua la més polida d’Espanya, tensa paràbola des de Ramon Llull a Alomar” –no oblidem que l’article és del 1931– “sense altra depressió que la imposada brutalment per l’assimilisme austríac i l’absolutisme borbònic…”. “És hora que la llengua de Castella faci cerimònia a la llengua de Catalunya”.

Víctor de la Serna era optimista, aleshores, quan deia que encara quedaven “pocs” però tossuts exemplars de l’home hispànic rupestre; també pot ser que aquests anys el rupestrisme s’hagi multiplicat… I es queixava que el català no fos acollit oficialment en l’àmbit universitari de les terres de llengua castellana.

***

Tenim una llarga tradició de queixes ingènues.

També és ingènua, i pintorescament expressiva, l’anècdota que vull contar, per tal d’acabar avui amb un somriure.

Un predicador caputxí anà a predicar en un col·legi de monges. La superiora li recomanà que renyés fortament les nenes, que no tenien cap respecte per les monges ni per la mare superiora.

El predicador ho va fer tan bé com va saber, dient a les nenes que havien de ser respectuoses amb tothom, i també amb les monges, “que tienen muy buen fondo” (rialles a tota l’església), sobretot amb la superiora, “que tiene un fondo estupendo” (esclat general).

En tornar a la sagristia, el predicador preguntà a les monges per què havien rigut les nenes.

–És que els recomanem que no diguin el cul del sac, sinó “el fondo” del sac; que no diguin el cul de l’olla sinó “el fondo” de l’olla…

El rupestrisme havia erotitzat inesperadament la prèdica.