Potser només és catalanofòbia

Crec que la primera persona a qui vaig sentir a parlar del terme catalanofòbia va ser a Francesc Ferrer i Gironès. O potser m’ho imagino perquè el qui fou historiador, polític i escriptor va ser des de sempre un ferm defensor de la llengua i de parlar-la sempre i en tot lloc. I en va fer bandera. Ara ja fa més de dinou anys que Francesc Ferrer va morir, el 17 de febrer del 2006, amb 70 anys, mesos després que se li fes, de manera molt merescuda, un gran homenatge nacional a Girona. Francesc Ferrer va ser per damunt de totes les coses un activista. Ho va ser en el franquisme; ho va ser com a president de la Cambra de Comerç, Industria i Navegació de Girona; ho va ser com a senador pel Pacte Democràtic el 1977, ell que havia estat fundador de Convergència; ho va ser les quatre legislatures que va ser senador independent pel PSC; ho va ser quan feia feina als patronats que construïen habitatge social; ho va ser com a president dels Amics de la Bressola, i com a diputat al Parlament per ERC i com a regidor i segon tinent d’alcaldia a Girona. Va ser sempre un activista i va escriure molts llibres respecte a això: Via fora!, Catalunya light...? Els espanyols no són catalans, Lletres de batalla, La persecució política de la llengua catalana i, entre d’altres, Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, de l’any 2000.

I arriba un moment en què has de tornar al que deia Francesc Ferrer i pensar malament, sempre que es tracti de relacions amb el poder de l’Estat. La catalanofòbia està al darrere de moltes situacions quotidianes i no ha de passar res per dir-ho, perquè la patim tots els catalans, tant els que són de la ceba com els que es declaren i actuen com a fervents unionistes. Al final, moltes de les accions que ens acaben perjudicant ens afecten a tots els que vivim i cotitzem a Catalunya. Per exemple, paguem més impostos que ningú i encara sembla que no n’hi ha prou, que la terra de la llibertat (i del no pagar tants impostos) és Madrid. Què és sinó catalanofòbia quan es demostra que cada any marxen almenys 22.000 milions d’euros sense retorn, en el que és un dèficit fiscal que mereix ser titular com a escanyament fiscal. Però, ves per on, encara som uns lladregots insolidaris. O què hi ha al darrere de la manca d’inversió sistemàtica a la xarxa de trens del país. Si el que ha passat a Catalunya hagués passat a Madrid, els haurien penjant pels dallonsis. I això afecta tothom, independentistes i unionistes, però sempre una mica més qui necessita utilitzar els serveis ferroviaris. O no és catalanofòbia quan els sindicats volen fer vaga perquè volen dependre d’una empresa de l’Estat? Que no és Estat la Generalitat, vist amb la seva mirada? I es desconvoca la vaga però els retards i anul·lacions hi són ben igual. D’això se’n diu sabotatge institucional de gent que té garantida la seva feina i fa política com l’han fet els jutges i tanta altra gent.

Poden pensar que exagero. Però crec que em quedo curt. I no escric de l’N-2, que hi tornaré. Aquí no funciona res, l’autopista està col·lapsada i no tenim com a alternativa la nacional desdoblada. Poden pensar el que vulguin, però tot això és catalanofòbia. Diguin-me exagerat.