La Pumarola, militància pel país

Es va ben trobar amb en Francesc Ferrer i Gironès, el qui va ser el seu home des de l’11 d’octubre de 1962 fins a la seva mort, el 17 de febrer del 2006, mesos després que se li rendís un homenatge nacional. He volgut començar amb en Francesc Ferrer perquè el nom i la feina de Montserrat Pumarola han anat sempre lligats amb l’empresari, polític i activista, però sempre per voluntat de la Pumarola, que va morir la matinada de dimarts als 85 anys. Ella ho tenia molt clar i sempre ho va dir de manera diàfana: eren un equip. No la va haver de convèncer per res de la seva militància pel país i per la llengua, perquè això la Montserrat Pumarola, Pumi per als seus amics, ho portava de fàbrica. El seu pare era un gran lector i un catalanista de pedra picada, i la Montserrat havia mamat de petita el que era la defensa de la llengua. Recordava, la Montserrat, en una entrevista que li va fer en Miquel Aguirre per a la Revista de Girona, que per Nadal el seu pare, un home d’esquerres, catalanista convençut i de missa, els llegia el Poema de Nadal de Josep Maria Sagarra. Per tant, es van ben trobar amb en Francesc. De fet ho van fer en una reunió a Casa Carles de gent del món de l’escoltisme. Els nois en un lloc, les noies en un altre, fins que Carles Vivó i Montserrat Pumarola es van intercanviar i ella es va asseure al costat d’en Francesc. Es van casar de bon matí, a Sant Nicolau, amb llum que els van facilitar la família Nadal Farreras.

A l’homenatge nacional a Francesc Ferrer, Carod-Rovira ho va deixar ben clar. No al seu darrere, sinó al seu costat, sempre hi va haver la Montserrat Pumarola. Ella, que va estudiar per bibliotecària i mestra, i en va exercir, va decidir ser la dona d’en Ferrer. No la vídua, com va deixar ben clar, perquè ella seria sempre la dona d’en Ferrer. “Érem un equip”, insistia, però assegurava que encara que en Francesc fos molt Francesc, ella tampoc va voler ser la princesa consort, com explicava a Miquel Aguirre: “El meu criteri en Francesc no me’l va trepitjar mai. Parlàvem, i en general estàvem d’acord.”

En una entrevista a aquest diari el dia de Santa Llúcia del 2009, la Montserrat explicava a en Salvador Garcia-Arbós per què mai no va voler donar entrevistes en vida del seu home. Ell era la figura pública i ella li treballava la documentació. “He sigut i soc el que he volgut”, assegurava, i dono fe que va ser així. En Pere Madrenys li va anar anys al darrere per a una entrevista, però es va acabar jubilant sense. En les que he trobat, se la retrata bé. L’havia visitat a casa seva algunes vegades en vida d’en Francesc i ja mort. Sempre amable, sempre treballant en alguna causa. Sempre militant pel país i per la llengua. Deia que a casa seva sempre hi havia hagut moviment i que van amagar gent buscada moltes vegades, en el franquisme i en la transició, també el 1992, amb l’operació Garzón i el refugi a Miquel Casals. Em sap greu no haver acceptat les invitacions que em van fer per a la Festa de la Ratafia a Romanyà de la Selva, un autèntic espectacle, asseguraven. Ens ha deixat la Pumarola, enèrgica, incansable, una autèntica militant per Catalunya i per la llengua catalana, una activista que va voler ser la dona d’en Ferrer.