Què n’hem après, de les guerres?

Són paraules del periodista Boban Minic que es van sentir a l’homenatge que li van fer a l’Escala, el poble que va acollir la seva família durant el setge de Sarajevo, a la guerra de Bòsnia, i on ell, acabada la guerra, s’hi va instal·lar. Reflexionant sobre el paper de les guerres que ara patim al món va sentenciar: “No aprenem res. Ens equivoquem una i altra vegada.” L’homenatge es va fer el 29 de març a l’Alfolí de la Sal, un dia que t’havies de barallar amb la tramuntana. Al Museu de l’Anxova i de la Sal, en un acte organitzat per l’Ajuntament i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, es va voler retre homenatge a qui va ser la veu de Sarajevo durant els durs anys de la guerra de Bòsnia, entre l’abril del 1992 i el final del 1995. Sarajevo, que havia acollit els Jocs Olímpics d’hivern el febrer del 1984, estava sotmesa a un setge que la va destruir i va provocar molts morts i molt de dolor. Es va intentar una pax olímpica en la qual es va implicar decisivament l’alcalde Pasqual Maragall, però després Sarajevo va patir un setge que es va acarnissar amb els seus habitants.

Slobodan Minic treballava a Ràdio Sarajevo, on era responsable de les emissions de cultura i oci, i es va quedar a la ciutat i, amb la seva veu, va donar ànims als seus conciutadans. Catalunya es va bolcar en l’ajuda a Bòsnia i en van sortir molts combois humanitaris. El març del 1994 la família de Boban, la seva dona Dina i els seus fills Goran i Boran (Botxi), van arribar a l’Escala, on es van instal·lar. Boban va venir a visitar-los, però, complint la promesa que s’havia fet ell mateix, va tornar en un viatge solidari organitzat pel fotògraf Miquel Ruiz i Lurdes Boix, arxivera del poble, i s’hi va quedar. Era la veu de Sarajevo. Després, es va reunir amb la família a l’Empordà i, encara que ha tornat a Sarajevo, diu que ja no era el lloc on volia viure.

En un acte presentat per Rafel Bruguera, alcalde de l’Escala durant aquells anys, i Lurdes Boix, es va reflexionar sobre el paper de Boban com a veu de la ràdio i també sobre els mitjans de comunicació. Enric Matarrodona, exvicedegà del Col·legi, va recordar el paper que van tenir els mitjans de l’antiga Iugoslàvia a la guerra, atiant el conflicte, i va recordar una frase del redactor en cap del diari Oslobodenje, Zlato Dizdarevic, en el sentit que van ser determinants perquè hi hagués aquella destrucció.

A l’acte d’homenatge a Boban i Dina Minic, hi van participar Edu Marín, codirector del documental Good Night Sarajevo, amb Boban de referent, i Carles Fernández, director de Mivion, una obra de teatre amb la veu de Bojan com a fil conductor. La família fa més de trenta anys que està ben integrada a l’Escala. Un fill, Goran, va ser fadrí del poble el 2007 i l’altre, Botxi, és regidor ara mateix a l’Escala. Vam recordar també el paper de Fotògrafs per la Pau. Boban, ara convalescent, estava emocionat. Ha escrit dos llibres sobre la seva experiència: Bienvenido a Sarajevo, hermano i La vida y muerte de Yugoslavia, a més del documental i l’obra de teatre. I va ressonar el seu lema de resistència “No caminis ajupit sota els estels.” No, no aprenem res i ens equivoquem sempre i només hem de mirar el nostre món.