El preu d’una hora d’espera

La cosa té un nom anglès perquè això dels eventos –cal dir-ho així, en espanyol finolis, perquè si es fa servir el seu equivalent en llengua catalana s’allunya de l’essència cursi d’aquests actes a mig camí entre la cita comercial i l’esdeveniment social– només tenen sentit si s’anuncien revestits de la modernitat que se li suposa el vernís de la llengua franca que tot ho colonitza. Si no es diu en anglès l’evento no atrau, no és fashion. És així i punt o, si algú ho prefereix; that’s all.

La segona condició de la cosa és que sigui promocionada a través de les xarxes socials per un d’aquests personatges parits pel maridatge del sistema comunicatiu amb el del negoci, creador de continguts o similar, gent que cobra tant com parla perquè el seu discurs trepidant –tot és molt ràpid en el seu parlar metrallat– és ple de cites i referències de marques comercials.

Si abans la cosa anava de missatges redemptors i moralistes, amb allò de “digueu només una paraula i serà salva la meva ànima”, ara és tot el contrari i l’estratègia consisteix a dir només una paraula per fer omplir els negocis de consumidors que actuen per imitació i també per admiració. Sí, encara que costi de creure hi ha molta gent que sent devoció per aquests emissors moderns de la bona nova, àngels anunciadors d’un cel d’aparences i marques.

Aquesta estratègia de venda és la que ahir va fer que la conversió ocasional d’un local de restauració de l’Eixample de Barcelona en un botiga de sabates i bosses de mà, d’una firma habitual del país, fos un èxit absolut, amb cues llarguíssimes de més de dues-centes persones esperant pacientment al carrer Aragó.

L’esquer de tot plegat són els preus entre 5 i 15 euros a què la firma comercial oferia els seus productes en aquest punt de venda improvisat, unes quantitats que queden per sota dels que fa servir habitualment, ja sigui a les botigues o en la venda electrònica. Consultat el web de la casa, la compra ahir de sabates i bosses a preu de saldo podia suposar un estalvi d’entre 5 i 50 euros, segons el producte. Una quantitat, però, que caldria equilibrar, perquè les noies i dones –un 99% de la cua la integrava personal femení– van haver de fer una espera de dues hores i mitja. Si el preu d’una hora laboral, segons els índexs del salari mínim interprofessional, ronda els 9 euros, de seguida es veu clar que el màrqueting és l’activitat que més falseja de la conducta humana perquè ningú regala res. Barcelona ha estat sempre una ciutat especialitzada en la venda de duros a quatre pessetes. La nova formulació és fer creure que paga la pena esperar un infern de 150 minuts per entrar al cel de les ofertes, i tot per l’art de màgia de les creadores de contingut que no són altra cosa que destructores de temps i voluntats.

Com que tot plegat és molt modern i ha estat un èxit, no cal, en aquesta crònica difosa en la vella fórmula de la comunicació escrita, dir el nom de la firma comercial que hi ha darrere la iniciativa. Tampoc cal preocupar-se gaire per si les clientes de la Sales Fest –així es va batejar la iniciativa– van acabar comprant molt, gens o gaire. Les que eren a la cua no feien cara de passar necessitat, totes duien la bossa penjada al coll i calçaven sabates. Ningú anava descalç, això encara no ho promou cap de les influenciadores.