La terra vol relat

Juan Cal va entrar en el món de la premsa com a treballador dels tallers del diari Segre, l’estiu de 1982, i es va retirar el desembre del 2020 com a director executiu. Durant bona part d’aquestes quatre dècades va ser la cara principal del diari lleidatà, ja que en va ostentar la direcció periodística i ha estat al capdavant de tots els canvis viscuts en aquest rotatiu nascut com a contrapès democràtic després de dècades de premsa del movimiento: la professionalització de les redaccions, el lideratge en la premsa lleidatana després d’uns primers anys molt difícils, l’aportació a la cohesió d’un territori que és molt complex geogràficament i políticament, incloent-hi les comarques de la Franja, tractades en el diari amb tota normalitat com a integrants de l’àmbit cultural i social propi del diari ponentí, la creació d’una versió en català, la sensibilitat d’incloure l’aranès de forma regular en les seves pàgines, i la força de mantenir el diari viu, actiu i influent durant la dècada dels 2010, amb la crisi econòmica i del periodisme de paper fent estralls en moltes redaccions i capçaleres. Tot això mantenint una línia editorial amb la qual jo com a lector molt sovint no hi estava d’acord, però que era d’una coherència innegable al voltant dels valors del progressisme democràtic, el catalanisme no necessàriament independentista i, sobretot, la defensa dels interessos de Lleida i de les comarques del Ponent i del Pirineu dins d’un país que, en opinió insistent del diari, cau sovint en el centralisme barceloní.

Mentre feia tot això, jo em preguntava com és que en Juan Cal mantenia durant dècades el costum d’escriure cada dia un article a les pàgines del diari. Que no tenen feina, els directors? Qualsevol que es dediqui a això d’ajuntar lletres sap que entregar un article d’opinió cada dia, sigui quina sigui l’actualitat i sigui quin sigui l’estat de clarividència o d’emboirament de l’articulista, té més a veure amb l’esclavitud que amb el gaudi intel·lectual. Però va ser retirar-se i es va descobrir el secret de Juan Cal: simplement, no pot deixar d’escriure. Com els atletes que no poden deixar d’anar cada dia al gimnàs, Cal s’ha treballat un múscul literari que ara està donant fruit en forma de ficció. En pocs anys, ha publicat cinc novel·les i un llibre de memòries periodístiques.

A boca de fosc és l’última novel·la: una trama negra al voltant d’un crim molt semblant a un que va haver de cobrir com a periodista. Un germà gran torna a un petit poble del Pirineu després de mitja vida fent de sacerdot i reclama al germà petit l’herència que, per tradició, li pertocava. El germà gran apareixerà mort sobre la neu, i el germà petit, desorientat, confessa el crim als Mossos sense estar-ne segur d’haver-lo comès. El cas posa en marxa les indagacions de dos personatges que Juan Cal va crear en una novel·la anterior, Crim al bancal: el periodista Pere Pons i l’advocada Gisela Llopis, amb els quals promet construir una trilogia literària que no té res a envejar a les novel·les nòrdiques de torn i en la qual es veu, a més d’una prosa ben entrenada i cada cop més sòlida i eficaç, l’ambició de la construcció d’un territori literari: Lleida i el Pirineu no només s’han d’explicar en els diaris, sinó que també han de tenir relat.