En Cuyàs i en Pujol

Em van convidar fa uns dies a moderar una taula rodona amb el recull d’articles El Mataró de Cuyàs, de l’editorial EG Narratives, com a columna vertebral d’un acte on també es va tractar quin és i quin ha de ser el paper del periodisme d’opinió. Va ser a la capital i al Col·legi de Periodistes. Paraules majors i un cert nerviosisme, però vaig acceptar pel mer plaer de poder parlar d’un dels meus mestres en l’aspecte professional i, al mateix temps, d’una de les persones que més m’han marcat com a persona. Recuperar els seus textos recopilats amb mestria per la Neus Pinart significava recuperar-lo també a ell encara que fos tan sols de forma simbòlica. Significava fer memòria de les anècdotes compartides, de l’aprenentatge diari a la redacció de l’avinguda Gatassa de Mataró i de tornar a escoltar les seves recomanacions davant d’aquell text que no acabava de sortir o les crítiques per un article que les presses havien intentat resoldre sense èxit. A la taula rodona hi van ser convidats tres veus destacades de l’articulisme, com son Lluís Foix, Antoni Batista i Joan Safont. Tots tres, a més, amb un grau més o menys intens d’amistat amb en Cuyàs, de qui, per unanimitat, van proclamar la bonhomia, la subtil ironia que impregnava els seus escrits i la màgia de traslladar el lector a l’escenari de les seves vivències quotidianes. Home de gran cultura i de domini superlatiu del llenguatge, en Cuyàs sempre va ser capaç de dotar de gran importància els episodis més banals d’una vida que se li va fer curta, però que va viure amb una envejable intensitat. A l’acte hi van assistir poc més d’una trentena de persones, la gran majoria provinents del Mataró que el va veure néixer i que impregna el seu llibre pels quatre cantons, a més d’un convidat d’excepció que s’hi va afegir a última hora: el president Pujol, vinculat a en Manel Cuyàs, a qui va encarregar les seves memòries. L’home va seguir amb atenció totes les intervencions i va demanar la paraula a última hora tant per lloar la figura del periodista i escriptor com per destacar la seva escriptura “crítica”. També va fer memòria d’algun record compartit per tots dos, però aviat va aprofitar per incorporar un missatge que res tenia a veure amb el tema de l’acte: el valor de Paco Candel en la ingent tasca de sensibilització de la societat catalana amb el tema de la immigració. El fill del president, Oriol Pujol, que l’acompanyava, veient que el seu pare intentava acaparar el protagonisme, es va afanyar a fer-li notar i com a resposta va rebre un agre exabrupte, d’altra banda molt propi del seu pare: “Vols fer el favor de deixar-me acabar?” Ningú més es va atrevir a tallar-li el discurs, que es va allargar fins que ell en va tenir prou, es va acomiadar i va abandonar la sala. Veient com marxava acompanyat d’un silenci pesant només trencat pel so del bastó picant a terra, em vaig descobrir pensant com de bé s’ho hauria passat en Manuel Cuyàs fent un retrat precís i sorneguer de l’episodi.