Joves que esclaten a riure

Un so clamorós trenca la rutina d’una plaça on un grup de menors s’entreté llançant una pilota tan amunt com sigui possible, d’un cop de peu i en un rigorós ordre pactat. L’alarit prové d’unes taules que hi ha disposades en una de les cantonades de l’espai públic i que permeten seure als clients d’una cafeteria que hi ha a l’altra banda del carrer, una d’aquelles que abunden per tot arreu on el producte no és exquisit però et treuen d’un mal pas. És allà on, de cop, un grup de joves esclata a riure amb tanta força que amara tota la plaça i fins i tot distreu la canalla que no es rendeix i que vol tocar el cel amb l’esfèrica. Arrenquen tots a l’uníson, algú deu haver fet un comentari brillant que fa gràcia a parts iguals, perquè en trenta metres a la rodona no sembla haver passat res que convidi la gent a cargolar-se de riure. Durant un instant, tots els caps que no pertanyen a aquell grup es giren cap a ells com si formessin part d’una desfilada militar on els moviments són mil·limètrics. Totes les mirades es projecten cap a la taula on hi ha els joves. Venen ganes de suplicar-los que comparteixin allò tan divertit que els ha provocat aquell esclat. La felicitat que no veus a venir hauria de ser democratitzada, ni que sigui per imperatiu legal, i probablement a tots ens lluiria més el pèl. Tothom es queda amb les ganes de saber-ne més, però hi ha un detall que no passa desapercebut i que potser és la clau del moment joiós: cap dels set o vuit joves que comparteixen vivències està distret amb un element que pugui interrompre el moment. Tots semblen concentrats en aquell diàleg creuat a diverses bandes. Ningú du un mòbil a la mà. Només xerren entre ells i fixen l’atenció en qui consideren oportú. Cada dia és més difícil trobar grups de persones dialogant entre si, sense una sola interferència. Ni entre els joves, ni entre els altres grups d’edat.