Opinió

Tribuna

El lliri dels antiprocessistes

“És hora de dir que qui va amb el lliri a la mà –un lliri amb punxes– són els qui retreuen al procés el seu caràcter cívic, festiu, majoritari, endreçat, i que fins i tot va emprar l’humor com a arma de combat
“És hora de dir que és l’antiprocessisme qui és ‘llirista’ i que amb els seus menyspreus, acusacions i toxicitat no hauríem avançat fins on mai no s’havia arribat. I, pitjor: són ells els que ara no ens deixen reprendre el camí

Ha arribat l’hora de fer canviar de costat la vergonya pel suposat llirisme dels anomenats, despectivament, processistes. I és que, entre les moltes ferides que va deixar obertes l’agredolç resultat del Primer d’Octubre del 2017 –un triomf sense victòria–, una de les més punyents és la ridiculització del comportament altament cívic de les grans mobilitzacions dels anys anteriors i, en general, de l’activisme que va caracteritzar l’independentisme popular.

Parlo d’allò de què n’havíem estat tan cofois: el “ni un paper a terra”. O de l’excepcional disciplina –rara entre els catalans– de centenars de milers de persones a l’hora de fer fileres amb samarretes de colors a una hora en punt... i que els adversaris trobaven que ens donava un toc nord-coreà. Em refereixo al paper que va tenir la cultura popular afegint un to insòlitament festiu a la més gran i revolucionària ambició del país. Qui no recorda l’emocionant Lipdub per la independència rodat a Vic el 24 d’octubre del 2010, rècord mundial de participació amb 5.771 persones i gairebé tres milions de visualitzacions a YouTube?

Sí: la dotzena d’anys que va durar el procés a favor de la independència de Catalunya es va fer apel·lant a un sentit cívic d’arrel molt catalana, i que s’afirmava més en positiu que contra ningú. Un objectiu molt arrauxat defensat amb tot el seny. Era el “dret a decidir” de la Plataforma impulsat des del 2005. Foren les consultes nascudes el 2009 a Arenys de Munt i civilitzadament escampades a més de 550 municipis arreu del país amb debats, cinefòrums, concerts o costellades, organitzades per 60.000 voluntaris amb una participació de més de 800.000 votants: aviat és dit!

Però després hi ha qui ho ha volgut empastifar, fent córrer que aquest estil de lluita era el que ens havia portat a la derrota. Que no s’hauria d’haver anat amb el lliri a la mà. Que ja es veia que sense violència no hi havia res a fer. Que potser hauria valgut la pena tenir uns quants morts al carrer –morts nostres, s’entén–, i que això sí que hauria espantat el món i derrotat Espanya. I que llavors ens haurien donat la raó. I aquesta argumentació és la que els porta a parlar de covardies, de traïcions, d’aquella gran falsedat que diu que “no hi havia res preparat”. En definitiva, sosté que ja es veia que eren els nostres, els líders d’un independentisme falsari, els que ens portaven enganyats i que ens havien convertit en xaiets al seu servei.

Doncs no. El procés que ara s’escarneix –tampoc no sé si són molts o pocs, però molt cridaners– va ser una impressionant mobilització popular nascuda des de sota i que va arrossegar els de dalt fins a dur-los a la presó i l’exili. Espero que algun dia el procés s’estudiï en totes les seves dimensions perquè no té comparació enlloc del món, i només la nostra pròpia misèria fa que hàgim oblidat l’extraordinari valor que va tenir.

L’antiprocessisme tampoc no vol entendre que no som un país de morts de gana, i que fer una revolució popular com aquella exigia que hi participés, també, una classe mitjana potser empobrida però no a la misèria. I que hi fossin tietes, avis i àvies, pares de família i gent jove. I tot això només era possible bastir-ho des d’aquella cara amable que va tenir el desvetllament independentista. Pensar que una actitud agressiva hauria concitat l’adhesió que ens va portar fins a l’1-O del 2017 és no conèixer ni entendre el país. I és d’il·lusos no capir que aquesta era l’única manera de fer front i atemorir, com així va ser, un Estat tan autoritari com l’espanyol. Mai la violència d’ETA va espantar tant Espanya com el nostre civisme independentista.

Per això ja és hora de dir que qui va amb el lliri a la mà –un lliri amb punxes– són els qui retreuen al procés el seu caràcter cívic, festiu, majoritari, endreçat, i que fins i tot va saber emprar l’humor com a arma de combat. És hora de dir que és l’antiprocessisme qui és llirista, i que amb els seus menyspreus, les seves acusacions i la seva toxicitat no hauríem avançat fins on mai no s’havia arribat. I, pitjor: són ells els que ara mateix no ens deixen reprendre el camí. Tant, que en aquest independentisme ressentit i incendiari em sembla veure-hi la petjada de l’adversari. Si l’Estat ha infiltrat policia en organitzacions independentistes, per què no hauria de fer-ho a les xarxes o amb tertulians als mitjans col·laboracionistes?

Sí: qui va amb el lliri a la mà és l’antiprocessisme que amb la seva bilis vol fer amargant un dels períodes més admirables de la nostra lluita nacional per la independència. Que la vergonya llirista canviï de bàndol!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia