La societat del malbaratament
La societat viu en l’època del malbaratament, aquella que abans els nostres avis ens retreien quan per alguna raó desaprofitàvem menjar o malmetíem quelcom que costava de guanyar. En una època de vaques grasses però amb un terç de les famílies que els costa d’arribar a final de mes, amb joves que diuen que no poden fer vida independent dels pares però a qui no els falta res, amb un grau de tiquismiquisme que fa feredat, se segueix malbaratant. Es malbaraten les hores en processos recargolats que ens fan fer quan volem gestionar la més petita de les consultes o tràmits administratius. Malbaratem quan desaprofitem restes o parts de productes d’alimentació que no tenen presència, quan llencem menjar a les escombraries o deixem que la nevera redueixi a la mínima expressió aquell menjar de dies anteriors que acaba finalment al contenidor. Malbaratem el coneixement que no cuidem i que s’acaba perdent per no haver dedicat el temps ni els recursos necessaris als joves i infants amb talent. Malbaratem les relacions socials quan ignorem les diferències culturals que ens enriqueixen i les aportacions des de punts de vista alternatius als nostres. Malbaratem el patrimoni col·lectiu, la cultura i l’art, l’espai comú, la identitat, l’arquitectura, per no dedicar els mitjans econòmics necessaris a l’educació pel respecte al patrimoni físic i cultural. Malbaratem l’aigua quan desaprofitem un bé escàs, per pèrdues i fuites reparables o quan no eduquem els infants en el seu bon consum. L’aigua, en espais comuns com parcs i jardins, ha de ser més ben utilitzada i no objecte de joc com succeeix en algunes places de la ciutat. Si Girona és una ciutat educadora, l’educació s’ha de materialitzar en accions concretes. L’educació no és cap patrimoni només dels docents, ans al contrari, ho és de pares i mares que no han de destruir allò que l’escola edifica sobre els fonaments de la família. I el no malbaratament real comença a casa i té continuïtat a l’escola, fent que els nostres nens i nenes, que en breu seran joves autònoms, siguin proactius en la conservació i millora de tot allò que ens fa ser humans creatius i no solament destructors d’una part dels valors en què se sedimenta el futur de la societat. I als poders públics els hem de demanar els mitjans perquè tot això sigui possible.
