Elogi de les velles TIC

Tot­hom canta –com si l'estiu fos per­ma­nent– l'èxit “social” de les tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació (en argot religiós bate­ja­des com a TIC), que fins i tot alguns dels seus gurus –encara– defi­nei­xen com a “noves” en ple segle XXI i es que­den tan tran­quils. No rela­ci­o­naré tot el lèxic emprat per fer-se enten­dre de què estan par­lant –tot en anglès o far­cit d'angli­cis­mes, of course– perquè resul­ta­ria car­regós per al lec­tor no bilingüe. Tinc una certa aprensió quan lle­geixo o escolto allò tan ama­nit de “posar en valor” les “xar­xes soci­als” com a ele­ment “inno­va­dor” de comu­ni­cació trans­ver­sal i “mobi­lit­za­dor”. Quan s'uti­litza fins a la saci­e­tat el mot social tot fa pre­veure el pit­jor. Un exem­ple triat a l'atzar: “Estat social i democràtic de dret, que adopta com a forma de govern la monar­quia” (Cons­ti­tució, 1978). Un altre, vaja amb l'atzar: “BBVA enti­ende la res­pon­sa­bi­li­dad social cor­po­ra­tiva como el con­junto de apor­ta­ci­o­nes posi­ti­vas volun­ta­rias, por encima de lo que exige la ley” (bbva.​com, 2012). Per aca­bar amb la sort la fantàstica defi­nició per a tot tipus de publi­cació com a “mit­jans de comu­ni­cació social” que amaga el que amaga. Enyoro el paper carbó i la pos­si­bi­li­tat de lle­gir a con­tra­llum allò tecle­jat fa una set­mana mat­xu­cat a sobre d'allò altre aca­bat d'escriure pels fora­dets que les q i les o per­me­tien; recordo amb afecte el tac-tac tac-tac de la pri­mera Oli­vetti que em van rega­lar els pares quan trac­tava de redac­tar alguna cosa intel·ligi­ble (amb això encara hi sóc) i recordo el cop vola­dor cap a l'esquerra de la meva mà estesa sobre la palanca del carro quan fina­lit­zava una línia i el foli s'aca­bava o després d'un punt i a part; oloro men­tal­ment les fotocòpies per­fu­ma­des d'aque­lla pel·lícula hor­ri­ble que tacava els dits i que calia man­te­nir allu­nya­des del sol perquè les recre­mava; i què puc dir dels rot­lles que ali­men­ta­ven el fax i que eren d'un paper fotogràfic que garan­tia la per­manència impresa no més enllà de 24 hores; sos­piro per la tele en blanc i negre que feia mig­di­ada, reen­gan­xava al ves­pre i tan­cava a la nit (amb la banda de l'himne espa­nyol, Franco i el príncep); tinc gra­vada la carta d'ajust de Mira­mar que em poso quan tinc el dia bleda i per a quan el coman­da­ment diu que no; mai no he estat con­su­mi­dor dels cas­sets de ben­zi­nera però ara ja els rei­vin­dico (tinc guar­dat un boli Bic ama­gat per rebo­bi­nar-los si convé). Enyoro el car­ri­let de Sant Feliu i el tren d'Olot.