La llibertat no és negociable

La sentència con­tun­dent de l'encapçala­ment és del reco­ne­gut vio­lon­cel·lista Pau Casals, i, harmònica­ment, guarda per­fecta sin­to­nia amb la del peda­gog Josep Pallach: cap ciu­tadà no és lliure si el poble no n'és. Les hem de tenir ben inte­ri­o­rit­za­des, mal­grat els qui no ens vul­guin enten­dre. Car només quan hàgim exer­cit el dret a l'auto­de­ter­mi­nació i con­que­rit la lli­ber­tat, Cata­lu­nya podrà ges­ti­o­nar sense limi­ta­ci­ons els nos­tres recur­sos, garan­tir el benes­tar dels cata­lans d'ori­gen o d'adopció, la immersió lingüística (cab­dal per a la bona con­vivència i inte­gració dels nou­vin­guts a casa nos­tra), la cul­tura del país i les seves diver­ses expres­si­ons artísti­ques, també el dret que ens expres­sem lliu­ra­ment en la vari­e­tat de llengües que s'hi par­len, espe­ci­al­ment el català i el cas­tellà, així com ges­ti­o­nar la sani­tat, la represa de l'ocu­pació o les necessàries inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res.

Per això, poder deci­dir és del tot impres­cin­di­ble, mal­grat que intran­quil·litzi tant el govern espa­nyol i la caverna mediàtica madri­le­nya, que, com sem­pre, o ter­gi­ver­sen la rea­li­tat o uti­lit­zen el ter­ro­risme d'Estat (la por, les ame­na­ces i l'ofec econòmic), per inten­tar dis­su­a­dir els cata­lans del legítim desig de lli­ber­tat. Rajoy, com era d'espe­rar, no només no donà res­posta al que li plan­tejà el pre­si­dent Mas en la seva carta, sinó que s'amaga en un diàleg retòric, perquè –en rea­li­tat– no té cap volun­tat de resol­dre res i només busca gua­nyar temps i espe­rar que la seva anti­de­mocràtica estratègia obtin­gui uns fruits que, si els cata­lans per­sis­tim en l'objec­tiu de lli­ber­tat, mai no obtindrà. Què es pot espe­rar d'un diàleg en què inti­mida Mas dient-li que mediti les seves actu­a­ci­ons i que no en defugi les con­seqüències, després d'exi­gir-li gran­desa? Quina, aque­lla que no té ni ell ni els seus minis­tres Wert i Mon­toro? Wert, dei­xe­ble d'Aznar, per­sis­teix impas­si­ble en l'ani­qui­lació del català, a on es parli; Mon­toro no decau ni un ins­tant a ofe­gar-nos finan­ce­ra­ment i reta­llant, molt per sobre de la mit­jana autonòmica, les inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res. Senyor Rajoy, com té la barra de dir que vol una Cata­lu­nya espa­nyola i una Espa­nya cata­lana? Si aquesta és la seva gran­desa, és ben hipòcrita!

Sor­to­sa­ment, ni les seves ame­na­ces i acti­tuds atu­ren el full de ruta de la soci­e­tat civil i del govern català, car, tal com es va cons­ta­tar en el debat de política gene­ral, la majo­ria par­la­mentària que dóna suport al dret a deci­dir va acon­se­guir l'apro­vació de les reso­lu­ci­ons pre­sen­ta­des al Par­la­ment. Una altra cosa foren les actu­a­ci­ons a dins i a fora de l'hemi­ci­cle, dels que cer­quen seguir depen­dents de l'Espa­nya que ens menys­prea (com la que governa Rajoy). La Camacho, que va ser molt agres­siva dins l'hemi­ci­cle, va sor­tir rebo­tada de la reunió amb la cúpula del PP, on pre­te­nia que li accep­tes­sin una pro­posta de finançament que, al seu parer, podria dis­su­a­dir l'embran­zida sobi­ra­nista. Per la seva part, els des­con­cer­tats diri­gents soci­a­lis­tes varen emprar un sub­ter­fugi, poc reei­xit, per ama­gar que el PSOE no els per­met el sí a la con­sulta i d'aquí ve l'argu­ment de sen­tir-se traïts per l'apro­vació de la reso­lució que deter­mina posar data a la con­sulta, abans de fi d'any.

És evi­dent que tant els soci­a­lis­tes com els popu­lars cata­lans, els de C's del Rivera, o en Duran i Lleida i la cúpula d'Unió, tenen dret a defen­sar les seves anacròniques ter­ce­res vies o la pro­posta de seguir depen­dents d'Espa­nya. El que no és accep­ta­ble és que facin seves les argu­men­ta­ci­ons i pràcti­ques anti­de­mocràtiques del PP, tot excu­sant-se, a més, en el fet que la Cons­ti­tució no per­met cap referèndum ni con­sulta, quan això és una solemne men­tida, ja que el que no ho per­met és la seva manca de volun­tat política i el pànic que tenen de que­dar-se sense els recur­sos que ens pre­nen als que vivim a Cata­lu­nya. Mal que els pesi, però, acon­se­gui­rem escin­dir-nos de l'Espa­nya que ells i les elits oligàrqui­ques que li donen suport estan arruïnant ine­xo­ra­ble­ment.