Ni independència ni terceres vies

L'actual procés d'inde­pendència de Cata­lu­nya (que fou pro­vo­cat pel bru­tal cop de gar­lopa que el Congrés dels Dipu­tats donà a l'Esta­tut el 2006 i per la sentència del TC, que l'acabà d'escapçar el 2010), s'ha inter­na­ci­o­na­lit­zat i n'està pen­dent tot Europa, però també els Estats Units, el Canadà, la Xina o Israel. En molts d'aquest llocs s'observa amb interès i fins i tot amb no dis­si­mu­lada com­pli­ci­tat; la resta, manté un neu­tral i diplomàtic silenci. Espa­nya, mal­grat for­mar part de la Unió Euro­pea, manté intacte el jaco­bi­nisme exclo­ent i la mateixa fòbia en con­tra Cata­lu­nya i Euskal Her­ria, aque­lla (cal no obli­dar-ho) que pro­vocà el cop d'estat con­tra la República, els tres anys de Gerra Civil i els 40 anys de dic­ta­dura, amb la deplo­ra­ble seqüela d'haver con­ta­giat el fran­quisme sociològic a la soci­e­tat espa­nyola i als polítics, també els del PSOE que ja ha traït mil vega­des la pro­clama del congrés de Sures­nes. D'aquí que el procés els ha tret de polle­guera, perquè qüesti­ona el fran­quisme ideològic que Aznar pro­mou des de la FAES, com també la recen­tra­li­tació i el con­trol de l'Estat, que des de Madrid, amb l'aixo­pluc de la con­tro­ver­tida lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal i el beneplàcit de la monar­quia borbònica, aplica el govern Rajoy, el poder judi­cial, el CNI, els mit­jans de comu­ni­cació i les cla­ve­gue­res de l'Estat, de la San­ta­maría. En con­seqüència, han reac­ci­o­nat vio­len­ta­ment (con­so­nant­ment amb el seu ances­tral tarannà), tot infli­gint insults i polítiques lesi­ves per als cata­lans, impròpies d'un estat democràtic.

A grans trets, aquesta és la situ­ació del procés i la raó per la qual estem lliu­rant aquesta mena de prova de força amb Espa­nya. En aquest con­text, les enques­tes d'intenció de vot del CEO, però espe­ci­al­ment la que va publi­car el mes pas­sat El Periódico (gens pro­per al sobi­ra­nisme), posen de mani­fest, que els cata­lans ens man­te­nim ferms en la volun­tat d'esde­ve­nir lliu­res. Ho posa en relleu el vot sobi­ra­nista, que tot i ser redis­tribuït, podria obte­nir 2 escons més. També fa un toc d'atenció, als par­tits que pre­go­nen polítiques que ni ells se les cre­uen, als que defu­gen defi­nir-se, als que prac­ti­quen el joc brut i als que entre els seus diri­gents man­te­nen for­tes divergències. Exem­ples: el PSC de “l'ingenu” Pere Navarro i el seu fede­ra­lisme, que ni el PSOE ni els seus barons hi han cre­gut mai; podria fer-los per­dre de 4 a 6 escons; l'ambigüitat de Joan Her­rera i Dolors Camats, al no defi­nir a què juguen, fa per­dre a ICV l'opor­tu­ni­tat d'esgar­ra­par vots al PSC, cosa que els dei­xa­ria on són o amb 1 o 2 escons més; el PP de la Camacho, pel joc brut que prac­tica ella i els seus core­li­gi­o­na­ris, per­dria de 5 a 6 escons; a CiU, les divergències del Duran i d'altres diri­gents, deses­ta­bi­lit­zen la cre­di­bi­li­tat del govern i del pre­si­dent Mas, cosa que els podria fer per­dre de 18 a 19 escons.

L'enquesta dóna també dues opi­ni­ons prou interes­sants: que CDC, sense Unió, del cada cop més dis­cu­tit Duran, gua­nya­ria les elec­ci­ons; i que un PSC des­vin­cu­lat del PSOE i fent, només, polítiques per a Cata­lu­nya, recu­pe­ra­ria la cre­di­bi­li­tat i els vots per­duts. No obs­tant, l'interès par­ti­cu­lar dels par­tits, pri­o­ri­tari al dels ciu­ta­dans, els inca­pa­cita a sin­to­nit­zar amb el que reclama la soci­e­tat, la qual cosa bene­fi­cia ERC (36-38) i també la CUP (5-6), espe­ci­al­ment perquè en tot moment cen­tren les seves pro­pos­tes en allò que interessa als ciu­ta­dans, de forma nítida i sense sub­ter­fu­gis ni ambigüitats. Seria acon­se­lla­ble, donat que estem a les por­tes del 2014 i en els moments més deci­sius del procés, que el pre­si­dent Mas resolgués o trenqués amb les contínues des­a­vi­nen­ces amb Duran, i formés un govern, política­ment i pro­fes­si­o­nal­ment com­pe­tent, sense veure's com­promès pels díscols d'Unió, ni que ERC n'hagi de for­mar part necessària­ment, ja que al cap­da­vall el que més importa és garan­tir la con­sulta el 2014 i que sigui abans la d'Escòcia, per així acon­se­guir que el procés ens porti Cata­lu­nya a esde­ve­nir nou estat.