Estalvi de campanades

No ha sor­tit al nos­tre diari. Llàstima, perquè la noti­cia és curi­osa. Un bon nom­bre de giro­nins i alguns turis­tes es van aple­gar a la plaça dels Apòstols de Girona per men­jar els raïms quan les cam­pa­nes de la cate­dral anun­ci­es­sin amb les dotze cam­pa­na­des l'arri­bada de l'any nou. És una d'aque­lles poques acti­vi­tats que han sor­git de la base popu­lar ja fa una colla d'anys. Pri­mer van ser qua­tre il·lumi­nats que van aga­far la seva ampo­lla de cava i els dotze raïms i se'n van anar sota la immensa mola del cam­pa­nar de la cate­dral per cele­brar l'arri­bada d'un nou any. El nom­bre de par­ti­ci­pants ha anat aug­men­tant cada any i enguany fins i tot l'Ajun­ta­ment hi ha vol­gut par­ti­ci­par llo­gant un grup que ame­nitzés la festa espontània amb música. Heus aquí, però, que les cam­pa­nes de la cate­dral –una vegada més, ja que havia pas­sat altres anys– van decla­rar boi­cot a la festa pagana de cele­bració d'entrada d'any i van ple­gar de tocar al vuitè toc. La gent no sabia què fer, va xiu­lar i després va con­ti­nuar men­jant els raïms i bevent cava, tot desit­jant-se un any millor que aquest. Perquè aquí sí que hi hagut coin­cidència: el 2013 no ha estat bo. Què els passa a les cam­pa­nes de la cate­dral de Girona, que fun­ci­o­nen per­fec­ta­ment tot l'any i, en canvi, fallen en un moment tan impor­tant? Serà un boi­cot a una festa que ha nas­cut espontània­ment i que no agrada a un sec­tor de l'Església, que sem­pre ha pen­sat que la cele­bració de la nit de Cap d'Any és una festa de dis­bauxa i de pecat. Recordo que, fa una colla d'anys, en algu­nes esglésies es feien cele­bra­ci­ons per des­a­greu­jar Déu pels pecats que feien els humans en una nit boja. Veri­ta­ble­ment estem davant d'un cas que pot donar feina al peri­o­disme d'inves­ti­gació. A veure si algun dia podem treure'n l'entre­llat i els lec­tors del diari poden dis­po­sar d'una infor­mació fia­ble. Com que hem de començar bé l'any, dei­xeu-me dir que no crec que es tracti d'una casu­a­li­tat. Tot i que pot­ser la causa és que les cam­pa­nes s'espan­ten davant d'una mul­ti­tud que crida i salta. Ens diran que les cam­pa­nes d'una cate­dral estan pen­sa­des per al silenci i la tran­quil·litat i que no volen una nit de dis­bauxa? Espe­rem que s'acla­reixi. Men­tres­tant, dei­xeu-me ani­mar la gent perquè aquesta jove tra­dició giro­nina tiri enda­vant i que cada any siguin més els que entrin al nou any en un lloc tan ade­quat –i econòmic, que això avui és molt impor­tant.

I ja que par­lem del nou any, dei­xeu-me dir el que espero del diari aquest 2014. En pri­mer lloc, que man­tin­gui la línia que ha anat defi­nint en els últims mesos sobre el nos­tre país. Entrem en l'any que, si tot fun­ci­ona, ani­rem a les urnes per deci­dir si volem ser un país inde­pen­dent o volem con­ti­nuar din­tre de l'Estat espa­nyol i en qui­nes con­di­ci­ons. Ningú no pot pre­veure amb clare­dat què pas­sarà. Els més opti­mis­tes estan segurs que final­ment hi haurà con­sulta i els cata­lans diran ober­ta­ment què volen. Els més pes­si­mis­tes diuen que la con­sulta no es farà mai i que tot que­darà com està. Tenim un any per enda­vant per saber-ho. I el que jo no vol­dria és que la gent fes cas dels mals augu­ris que hi ha qui té interès a escam­par per crear una por injus­ti­fi­cada.

En començar l'any, també podem remar­car un canvi que el nos­tre diari ha anat por­tant a terme. És el de les ofer­tes. Sobre­tot quan eren dos dia­ris, El Punt no va voler entrar mai en aquest joc. Només en casos molt pun­tu­als va enge­gar alguna cam­pa­nya molt con­creta. Durant aquest any hem vist com s'ofe­ri­ren cami­se­tes, CD, lli­bres… Ja ens hem anat acos­tu­mant, par­ti­cu­lar­ment els diu­men­ges, a ofer­tes de tota mena dels dia­ris de casa nos­tra i de fora. Els que tenen el cos­tum dels diu­men­ges com­prar més de dos dia­ris, gai­rebé han d'anar amb el car­retó de la com­pra per poder-ho por­tar tot. Fins avui, El Punt Avui no ha entrat en el joc de les ofer­tes de pro­duc­tes vari­ats, que res tenen a veure amb el món de la infor­mació ni de la cul­tura. S'hi entrarà? Ningú no me n'ha asse­gu­rat res i tenim per enda­vant tot un any per des­co­brir-ho.

I acabo amb un altre punt, el de les edi­ci­ons digi­tals i en paper. Aquest tema ha fet gas­tar molta tinta i ningú no el té clar. O, millor dit, sí que és clar que el món de la informàtica ho està revo­lu­ci­o­nant tot. Ho hem dit mol­tes vega­des: als que tota la vida hem lle­git en paper ens costa fer el canvi a digi­tal, tot i que amb els nous sis­te­mes resulta cada vegada més fàcil adap­tar-s'hi. La pre­gunta, però, és: arri­barà algun dia el digi­tal a subs­ti­tuir el paper? És una pre­gunta per a la qual no crec que ningú tin­gui la res­posta clara. Donem temps al temps, de moment el paper encara és impor­tant i jo me n'ale­gro. El progrés és impa­ra­ble i jo veig que els joves estan tot el dia seguint infor­ma­ci­ons a través d'uns petits apa­rells de but­xaca. Tenim tot un any per enda­vant per evo­lu­ci­o­nar i millo­rar. Veu­rem què ens ofe­reix el nou any. Com deia aquell, “salut tin­guem per veure-ho”.