Opinió

Hi cabem tots

Va dir que hem d'abandonar el derrotisme i recuperar la confiança i dir adéu al victimisme i a l'obsessió antiespanyola

Un dels mes­tres que més m'han aju­dat a tenir un cert cri­teri propi davant els esde­ve­ni­ments que m'ha tocat viure em deia que dis­cernís entre el que deien i el que feien les per­so­nes. I afe­gia que si algú que no pensa com tu té una idea que tro­bes interes­sant, fes-te-la teva, vin­gui de qui vin­gui i la digui qui la digui. Els vull par­lar de Josep-Lluís Carod-Rovira, que ara es dedica a escriure lli­bres i a fer con­ferències i clas­ses. Va ser con­se­ller en cap de la Gene­ra­li­tat en el pri­mer tri­par­tit de Pas­qual Mara­gall i vice­pre­si­dent en l'etapa de José Mon­ti­lla. Va pagar cara la seva excursió a França per tro­bar-se amb mem­bres d'ETA quan era pre­si­dent en fun­ci­ons per absència i dele­gació de Pas­qual Mara­gall. Aquell viatge va ser un error polític de prin­ci­pi­ant que el va obli­gar a dei­xar el govern, al qual es tor­na­ria incor­po­rar després de les noves elec­ci­ons. El fet que tots els governs espa­nyols s'hagues­sin entre­vis­tat amb ETA des del prin­cipi de la tran­sició no li va evi­tar una ver­go­nyosa cru­ci­fixió política i per­so­nal a la qual va ser sotmès pels mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols. En aquells dies em recor­dava dol­gut com en res­tau­rants i esta­bli­ments públics fora de Cata­lu­nya era insul­tat o con­vi­dat a aban­do­nar el men­ja­dor o el lloc que freqüentava. Quina intran­sigència i quina irra­ci­o­na­li­tat.

El millor Carod-Rovira, al meu parer, és el que com a líder d'Esquerra Repu­bli­cana repli­cava al pre­si­dent Pujol en els debats de política gene­ral. Posava més èmfasi en la cons­trucció de l'esquerra naci­o­nal que en la cons­trucció naci­o­nal. En aque­lla època, i a causa de la per­tinàcia d'Aznar a des­truir tot allò que fes alguna mena de flaire naci­o­na­lista cata­lana o basca, va ser quan ERC va asso­lir els millors resul­tats elec­to­rals dels ante­ri­ors 25 anys. El seu pas pel govern va ser acci­den­tat en la pri­mera legis­la­tura i més lànguid en la segona. En ambdós casos pot­ser sobre­va­lo­rava des­me­su­ra­da­ment la seva figura i el seu paper i no sabia que por­tava per­di­gons a l'ala des de la seva sor­tida al sud de França.

L'altre Carod-Rovira que trobo interes­sant és el que apa­reix aquests mesos arran de la nova edició del seu lli­bre 2014, que quan es va publi­car per pri­mera vegada ens pensàvem que era una visió romàntica i volun­ta­rista del que ell volia que fos el ter­cer cen­te­nari de la fi de la Guerra de Suc­cessió. M'interessa el lli­bre i també el seu dis­curs. És interes­sant asse­nya­lar que en la seva pre­sen­tació a l'Asso­ci­ació d'Edi­tors en Llen­gua Cata­lana fos­sin con­vi­dats a inter­ve­nir tots els líders del naci­o­na­lisme d'esquer­res. Hi van par­ti­ci­par Joan Her­rera i David Fernàndez, de la CUP, que digué que Carod-Rovira havia estat el líder d'Esquerra Repu­bli­cana més d'esquer­res des de la res­tau­ració de la democràcia. Joan Her­rera en va fer l'elogi que per­to­cava, però Oriol Jun­que­ras no hi va ser mal­grat haver estat con­vi­dat. Avui és dia de reflexió i aquest apunt par­cial sobre qui fou pre­si­dent d'Esquerra Repu­bli­cana no té cap intenció elec­to­ral. Entre altres raons perquè Carod no es pre­senta ni ha par­ti­ci­pat, que jo sàpiga, en cap acte de cam­pa­nya.

En la pre­sen­tació del seu lli­bre a Tar­ra­gona aquesta set­mana va fer unes refle­xi­ons sobre Cata­lu­nya que les trobo per­ti­nents i que serien l'altra ves­sant de Carod-Rovira que m'interessa remar­car i que entron­quen amb aque­lla defi­nició de Jaume Vicens Vives quan deia que “els cata­lans som una mena de gent que reac­ci­ona davant del món amb una certa supèrbia loca­lista i amb una total modèstia uni­ver­sa­lista”. Carod defensà a Tar­ra­gona la idea de la iden­ti­tat múlti­ple d'un país com Cata­lu­nya on hi caben aquells que només se sen­tin cata­lans, els que també se sen­tin espa­nyols, mar­ro­quins, argen­tins o roma­ne­sos... els que tin­guin cognoms cata­lans o els que no, perquè el ser català no és qüestió d'herència, de sang, sinó d'elecció. És la volun­tat de ser que deia Renan, Vicens, ho repe­tia Pujol i ho reblava Mon­ti­lla, que en va ser l'exem­ple més emblemàtic en arri­bar a ser pre­si­dent havent vin­gut a Cata­lu­nya als 17 anys pro­ce­dent de Còrdova. En l'apunt que fa l'Antoni Coll com a mode­ra­dor de l'acte de Tar­ra­gona, Carod-Rovira va llançar una sèrie d'advertències tals com les que com a cata­lans, no som ni millors ni pit­jors que els altres, que hem d'aban­do­nar el der­ro­tisme i recu­pe­rar la con­fiança i dir adéu al vic­ti­misme i a l'obsessió anti­es­pa­nyola. Va iro­nit­zar dient que si tot és culpa de Madrid, què farem el dia que siguem inde­pen­dents?

Afor­tu­na­da­ment, som un país plu­ral com es veurà nova­ment avui a la nit en obrir-se les urnes. Acabo amb una altra cita de Jaume Vicens: “Com tots els pobles de pas­sadís, els cata­lans som pro­pen­sos a les nega­ti­ves intran­si­gents i a les clau­di­ca­ci­ons afec­ti­ves, als odis pri­ma­ris i a les abraçades cor­di­als...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia