I si Europa fes un toc?

És el dar­rer defen­sor que escric abans de l'històric 9-N. Ningú no sap què pas­sarà, millor dit, jo sé que aniré a votar. On? No us ho sé pas dir. Fa un mes vaig vati­ci­nar que si calgués ho faríem en algun pati d'escola o en alguna vora­via dels pobles o ciu­tats. Els volun­ta­ris hi són. Només els cal una taula i unes cadi­res, que bé poden ser de les que encara no hem endreçat de càmping d'aquest estiu pas­sat i unes urnes que ja sor­ti­ran d'algun lloc o també les podrem fabri­car sobre el ter­reny. Les pape­re­tes jo ja les tinc i el que encara no en tin­gui que les impri­meixi amb el seu ordi­na­dor. Hem de votar, vota­rem, encara que sigui només per demos­trar que és un dret que ningú no ens pot treure. Els que som més grans ja sabem què és no poder opi­nar mai. Vam estar molts anys sense poder fer-ho, cosa que pel que es veu encara n'hi ha molts que vol­drien que es repetís. Davant de tanta misèria, he vol­gut fer una crida en el títol de l'arti­cle: “I si Europa fes un toc?” Ofi­ci­al­ment ens diran que és un assumpte intern i que ells no s'hi poden posar. D'acord. Però suposo que veuen tan bé com nosal­tres que el pobre Rajoy –i els que l'acom­pa­nyen, és clar– no dóna per més i es troba en un car­rer sense sor­tida. Ell no ho reco­neix, però les màximes auto­ri­tats euro­pees segur que ho veuen. I em pre­gunto per què en to d'amic no li diuen el que ha de fer. És molt trist l'espec­ta­cle que Espa­nya dóna arreu del món. No fa gaire temps Cata­lu­nya no era inde­pen­den­tista, n'estic segur. Però amb la per­fecta cam­pa­nya que han fet Rajoy i els seus gai­rebé asse­gu­ra­ria que ara sí que for­mem una gran majo­ria. I al pas que anem Rajoy està gua­nyant diària­ment milers de vots a l'inde­pen­den­tisme. Veu­rem què passa. Quan escric aques­tes rat­lles encara no han arri­bat les pro­hi­bi­ci­ons, però ja vin­dran, segur, no saben fer res més. Repe­teixo, ens tro­ba­rem a votar. On? Déu dirà, però vota­rem.

La Cata­lu­nya del Nord. En Sebastià Mas­sana m'envia un cor­reu des de la Cata­lu­nya del Nord, “on tinc l'honor de viure i tre­ba­llar”, en què em diu tex­tu­al­ment: “Des de fa uns mesos m'entris­teix bas­tant la cober­tura que dóna El Punt Avui de les notícies de la mala­gua­nyada Cata­lu­nya del Nord. Les notícies del diari no són gaire nom­bro­ses i sobre­tot són molt poc pre­ci­ses.” El cor­reu d'en Sebastià m'ha des­per­tat un rau-rau a la consciència. M'ha tras­lla­dat a aquells anys en què ens vam treure de la màniga un set­ma­nari edi­tat per aquesta casa que es deia El Punt Cata­lu­nya Nord. Ens van dei­xar un petit local on hi havia Ràdio Arrels i vam llui­tar durant un bon temps per veure si érem capaços de fer via­ble un set­ma­nari en català a la Cata­lu­nya del Nord. Hi vam dei­xar la pell, us ho asse­guro. Teníem una redacció de volun­ta­ris, estu­di­ants gai­rebé tots ells de la Uni­ver­si­tat de Per­pinyà, la cor­recció dels tex­tos ens la feien uns altres volun­ta­ris, alguns també de la uni­ver­si­tat, i a base de posar-hi més hores que un rellotge vam anar tirant enda­vant el pro­jecte. Jo feia d'enllaç entre el diari de Girona i el set­ma­nari, ja que lla­vors encara calia picar els tex­tos i fer la com­pa­gi­nació, feina que por­ta­ven a terme els matei­xos com­pa­gi­na­dors d'El Punt. Us puc asse­gu­rar que mai he fet tants quilòmetres a la meva vida com durant l'aven­tura d'El Punt Cata­lu­nya Nord. Eren 200 quilòmetres cada dia; sor­tia a mig matí cap a Per­pinyà i alguns dies arri­bava a casa a les tres de la mati­nada. Però quina satis­facció. En un moment deter­mi­nat es va voler inten­tar mun­tar un set­ma­nari amb cara i ulls, amb pro­fes­si­o­nals i un local digne. Jo lla­vors ja vaig dei­xar de tre­ba­llar-hi. Va durar un temps, s'hi per­dien molts diners i no va aca­bar de reei­xir. El nom­bre de lec­tors era insu­fi­ci­ent per aguan­tar el pro­jecte i final­ment es va tan­car. Es van pro­var altres mane­res per no dei­xar aban­do­nat un país germà per la història i la llen­gua, però d'on no n'hi ha no en raja. Amb tot, crec que vam aju­dar a crear una certa consciència i hi havia gent que agraïa rebre cada set­mana un resum de les notícies del país en la seva llen­gua.

Com­par­teixo amb en Sebastià que cal­dria donar més infor­mació i més pro­pera de la Cata­lu­nya del Nord en el nos­tre diari. “A Cata­lu­nya del Nord no fal­ten joves estu­di­ants que podrien començar una car­rera de peri­o­dista a El Punt Avui, i que ho farien amb ganes i il·lusió.” En par­lem amb la direcció del diari. Cer­ta­ment en l'edició de paper podem dedi­car un espai limi­tat a la infor­mació del nos­tre país veí, ja que el diari tam­poc no es ven en rares excep­ci­ons a Per­pinyà, però en canvi tenim un web que dóna molta infor­mació del que passa a l'altre cos­tat. Només les notícies que es con­si­de­ren d'una certa importància pas­sen al paper. Amb tot, no podem obli­dar mai una rea­li­tat de fons: el nos­tre diari té la cata­la­ni­tat com a objec­tiu pri­o­ri­tari. I la Cata­lu­nya del Nord neces­sita un cop de mà si no volem que el català no hi des­a­pa­re­gui del tot. De moment donant a conèixer als d'aquí el que passa al nos­tre cos­tat. I ofe­rint tanta infor­mació com podem al web, que serà útil pers als de la Cata­lu­nya del Nord i per als d'aquí.