Utopia?

He anat a veure una amiga que està malalta. Està ingres­sada en una secció de l'hos­pi­tal on també hi he vist molts avis. De resul­tes de la visita, he cons­ta­tat dos fets. L'un, que el per­so­nal sani­tari està fet d'una altra pasta, no n'hi ha prou a ser bon pro­fes­si­o­nal. En aquesta pro­fessió la vocació és un valor afe­git –que no tot­hom té– i marca la diferència i el tracte que es dis­pensa al malalt, la relació que s'hi esta­bleix. Ja entenc que, mal­grat que no pugui ser molt estreta perquè pre­ci­sa­ment no seria de bon pro­fes­si­o­nal, les mane­res de por­tar aquesta relació deter­mi­nen una feina que forma part del trac­ta­ment de la pos­si­ble cura de qui està ingres­sat, tot i que de vega­des no n'hi hagi, de cura. Aquesta mà esquerra que ama­nyaga, que acom­pa­nya, que ajuda, és el que ser­veix per dis­tin­gir un pro­fes­si­o­nal d'un bon pro­fes­si­o­nal. I a l'hos­pi­tal només hi vaig veure bons pro­fes­si­o­nals. I sort n'hi ha. És la mateixa sen­sació que tinc quan entro a la llar d'infants i veig com les pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen trac­ten els nens i nenes. No tot­hom ser­veix per a segons qui­nes fei­nes. La del cas de Giro­ne­lla ho demos­tra. I repe­teixo, sort n'hi ha, perquè tal com anem són neces­sa­ris. L'altra cons­ta­tació sor­tint de l'hos­pi­tal és que la nos­tra soci­e­tat està mun­tada de tal manera que els dos col·lec­tius més febles i vul­ne­ra­bles, les cri­a­tu­res i els avis, els arra­co­nem. Si el sis­tema els arra­cona deu ser perquè no sabem com inte­grar-los. En comp­tes d'afron­tar els pro­ble­mes, els apar­tem, no els solu­ci­o­nem. Si el sis­tema ens ho plan­tegés, si hi hagués la pos­si­bi­li­tat real, no ens agra­da­ria pas­sar més hores amb els fills? I quan ja som molt grans, si poguéssim, no ens agra­da­ria poder estar a casa amb els nos­tres? I només recórrer a pro­fes­si­o­nals en casos molt con­crets? No es podria faci­li­tar que les famílies –pares i fills– pogues­sin pas­sar més temps jun­tes? Tots ple­gats ho agrairíem. I no només per dig­ni­tat sinó per amor. Aquest, i no els diners, hau­ria de ser el motor de la vida. És una uto­pia? Vull pen­sar que no.