Sant Narcís i les tradicionals Fires

Fa uns dies es van aca­bar les Fires i Fes­tes de Sant Narcís, que clo­uen el seguit de cele­bra­ci­ons a Cata­lu­nya i, sobre­tot, a les comar­ques de Girona. El con­ti­nu­isme gene­ral de les fes­tes de Sant Narcís s'ha tren­cat en tres moments dife­ren­ci­ats: el pregó d'un Jordi Bosch excels, com diria Jordi Basté, la jor­nada cas­te­llera sem­pre motiu d'èxtasi col·lec­tiu i, per tan­car els actes, els cas­tells de focs d'arti­fici. Un pregó temàtic des de la pròpia bio­gra­fia del pre­go­ner, una mito­lo­gia nova i un for­mat d'inau­gu­ració més obert i trans­ver­sal que va donar el tret de sor­tida de les fes­tes d'enguany. Però aquest any no ha estat molt reei­xit segons els firai­res. No és perquè ho diguin ells, que sem­pre apun­ten a la baixa, sinó perquè ho hem cons­ta­tat al llarg dels dies que han durat les fes­tes. Segur que hau­ria anat millor si no hagues­sin coin­ci­dit amb les altres fes­tes locals, com és el cas de Banyo­les. Aquí els “sants”, Narcís i Mar­tirià, han hagut de repar­tir-se fidels i atrac­ci­ons en una mos­tra més de la con­vivència econòmica entre el bon veïnatge. El bon temps i el pont han con­tribuït també a aquesta menor afluència de visi­tants.

El cert és que els dies de més assistència, com són Sant Narcís i Tot Sants, no hem vist la gen­tada d'anys ante­ri­ors. És un argu­ment empírica­ment con­tras­tat que no dóna lloc a la dis­cussió banal. El ja gas­tat “Per Tots Sants, tots a Girona” enguany ha superat la prova jus­tet. Sí, molta gent, però mal repar­tida i sense gas­tar gaire.

Tal com marca la tra­dició, a l'església de Sant Fèlix es va cele­brar l'ofici de la missa en honor al patró de la ciu­tat, Sant Narcís. És l'ofici de festa major, con­ce­le­brada i pre­si­dida pel nos­tre bisbe Car­les. L'església plena a ves­sar és, com cada any, un motiu de retro­bada amb la litúrgia més ritu­a­lit­zada i pròpia de las grans fes­ti­vi­tats reli­gi­o­ses. Hi assis­teix la ciu­tat en ple, aque­lla que està for­mada per les famílies giro­ni­nes de tota la vida, els reli­gi­o­sos i reli­gi­o­ses, els cre­ients, els polítics que en ren­gle­res pre­si­den­ci­als a banda i banda de la capçalera del pres­bi­teri mar­quen ter­ri­tori i tots aquells altres que no es volen per­dre el seguici de pre­ve­res, rec­tors, canon­ges i el mateix bisbe, ni les olors d'encens ni els cants. L'expec­ta­tiva està cen­trada en el sermó. Un sermó que par­teix de la reflexió més actual dels temes d'opinió gene­ral i des de la més estricta actu­a­li­tat. La immi­gració a Europa, la pobresa, la uni­tat, la neces­si­tat de gua­rir feri­des i de recon­ci­liar-se, entenc, en clara referència política. Enguany, tocant els punts clau només de pas­sada, va fer la “goma”, és a dir, aflui­xant quan els altres for­cen i forçant quan els altres aflui­xen. Enguany tocava aflui­xar, ja que prou forts van els polítics allà pre­sents. Nogens­menys, les referències sibil·lines als “aires” que cor­ren, va evi­den­ciar que la presència política en l'acte s'havia d'apro­fi­tar com una opor­tu­ni­tat per acos­tar posi­ci­ons sovint irre­con­ci­li­a­bles. Pel que sabem avui, això no ha pros­pe­rat, de moment. No van fal­tar les referències a les mos­ques i al car­tell de les fes­tes, més propi d'un repre­sen­tant de Déu a la terra però que mira cons­tant­ment al cel.

I final­ment les fes­tes van aca­bar, entre para­des, xur­ros, copes, con­certs i espec­ta­cles, amb uns focs de traca final cur­tets però sufi­ci­ents que tan­ca­ven un any més unes Fires de con­tenció econòmica i de raci­o­na­lit­zació de la des­pesa, per­so­nal i fami­liar, com també muni­ci­pal. I fins a l'any que ve, amics, que espero tor­nar-les a veure i a gau­dir amb salut i en com­pa­nyia vos­tra.