Eco, Prats, Pla

L'enyo­rat mossèn Modest Prats, per pre­pa­rar una més de les seves tesis doc­to­rals, anà a pas­sar uns mesos a Lecce, ciu­tat de la Itàlia meri­di­o­nal, de la regió de Pulla, encla­vada quasi a la punta del taló de la bota ita­li­ana. Hi va estar des de final del 1979 fins a l'estiu del 1980. Quan arribà, i en una tro­bada amb Josep Pla (jo els havia posat en con­tacte), ens parlà d'una novel·la d'Umberto Eco, aca­bada de publi­car a Itàlia. Ell ja l'havia lle­git en italià, i ens en va fer una mena de crònica. Sé també que en parlà amb en Gui­llem Ter­ri­bas de la Lli­bre­ria 22, que estigués al cas quan fos publi­cada per aquí.

Ara, amb la mort d'Umberto Eco, se m'ha revi­fat un record d'aquells anys. Quan Prats par­lava a Pla de la novel·la i en feia grans elo­gis, al polígraf de Llo­friu allò que de veri­tat l'interes­sava és que li parlés d'Itàlia, i de Lecce con­cre­ta­ment. Perquè era una època que a Pla, als seus 83 anys, li agafà una dèria inex­pli­ca­ble d'anar a Grècia a escriure-hi arti­cles per a El Noti­ci­ero Uni­ver­sal. Havia vin­gut a dinar amb Josep Tarín Igle­sias que ales­ho­res n'era el direc­tor (1977-1980) i en aque­lla llarguíssima sobre­taula, Tarín digué que El Noti­ci­ero no tenia cor­res­pon­sal a Grècia. Pla li va dir: “hi podria anar jo.” I vet aquí que Tarín li seguí la broma, però Pla s'ho anava pre­nent més i més seri­o­sa­ment; fei­nes vam tenir a treure-li del cap. Una raó que el va convèncer per des­dir-se'n va ser quan li diguérem que a Zakin­tos (l'illa on volia anar) no hi havia cor­res­pon­sa­lia de La Caixa, i que seria molt difícil el cobra­ment pun­tual dels arti­cles. Ara això sem­bla ciència-ficció, però va ser ben real i pro­blemàtic.

Modest Prats aca­bava d'arri­bar de Lecce, a prop d'un punt d'embar­ca­ment molt estratègic per anar a Grècia, i l'home­not de Llo­friu ja s'havia fet el pla: li dema­nava al mossèn detalls del port de Brin­disi (a 39 quilòmetres), quants vai­xells sor­tien diària­ment cap a Grècia, i fins li demanà hora­ris. I a mi em dema­nava que l'acom­panyés només fins a Milà perquè li feien por les vint vies de la gran estació (i ho deia en italià: paura di veinte binari), i que ell ja s'espa­vi­la­ria per arri­bar a Brin­disi. Va ser tot ple­gat com un petit drama. Al cap d'un temps El nom de la rosa sor­tia publi­cada aquí. La vaig lle­gir fins a tres vega­des; i ara, com un home­natge pòstum al gran Umberto Eco hi torno, amb l'interès i fas­ci­nació de la pri­mera vegada.