Les arts que no es noten

Sovint es diu que una bona banda sonora d'una pel·lícula és aque­lla que no es nota, que acom­pa­nya les imat­ges com una segona pell i que va calant en l'estat d'ànim de l'espec­ta­dor sense fer-ne osten­tació i sense que aquest en sigui cons­ci­ent. Amb el dis­seny –en les seves dife­rents moda­li­tats– passa una mica el mateix: un bon dis­seny resulta estètica­ment harmònic però la seva fina­li­tat no és estètica, sinó pràctica i fun­ci­o­nal. Tot objecte con­ce­but per l'home té un dis­seny, i aquest està pen­sat en funció de l'ús que se li ha de donar. En aquest sen­tit, el Museu del Dis­seny és una manera de sis­te­ma­tit­zar i ana­lit­zar obres amb grans dosis de cre­a­ti­vi­tat que no han estat pen­sa­des per ser exhi­bi­des sinó uti­lit­za­des.