Kafka, ben actual

Des de fa un temps ençà, l'absur­di­tat sem­bla for­mar encara més part de la nos­tra vida de cada dia. Això de l'avió esta­ve­llat als Alps podria ser el límit, més enllà del qual ja no pot haver-hi res més pit­jor. Tot molt absurd. La mort sem­pre ens sem­bla injusta pel desig que tenim de ser i de viure, és l'eterna dialèctica entre el ser i el no-res. Però és que aques­tes morts de l'avió encara són més arbitràries; ens podria haver pas­sat a qual­se­vol de nosal­tres, o ens pot pas­sar. Per què a uns sí i a uns altres no? Inex­pli­ca­ble, no hi ha res­posta.

De vega­des sento dir: és el destí. Però no, el destí no exis­teix; si existís el destí, no miraríem pas el car­rer abans de cre­uar-lo i bé que ho fem sem­pre. Kafka ho escriu en una de les seves paràboles: “La història intenta expli­car l'inex­pli­ca­ble.” Tot i que la història bro­lla de la veri­tat, es veu abo­cada a dis­sol­dre's en l'inex­pli­ca­ble. És la con­dició humana, en filo­so­fia en diuen els exis­ten­ci­als i entre aquests hi ha la con­tingència. Accep­tar la nos­tra pre­ca­ri­e­tat resulta molt difícil. Per això tot­hom intenta donar sen­tit a la vida com sap o com pot. I cal fer-ho, perquè creure en allò que ens ajuda a viure és una manera de plan­tar cara a l'absurd; altra­ment, com es pot accep­tar que algú que ni tan sols et coneix pugui lle­var-te voluntària­ment la vida? Matar els dibui­xants de Char­lie Hebdo  era, d'alguna manera, reconèixer-los com a ene­mics; però és que els morts del Museu del Bardo de Tunis i els de l'avió dels Alps, ni tan sols això. És la pura absur­di­tat, Kafka con­ti­nua vigent i ho serà sem­pre. Les dar­re­res parau­les del seu diari deien: “Cada cop em fa més por escriure...” A la vida hi ha pro­ble­mes i hi ha mis­te­ris. Els pri­mers poder ser difícils però tenen solució; els segons, no. Que quan  la pri­ma­vera símbol de vida reneix als Alps, hi apa­re­gui de sobte la mort cruel i total­ment absurda de 150 per­so­nes inno­cents, és un mis­teri.

La mera­ve­llosa tècnica moderna ens ha fet caure a sobre la male­dicció de no poder fugir ni un segon de l'actu­a­li­tat més rabi­osa. Abans (els nos­tres pares, avis, besa­vis...) podien refu­giar-se en la sole­dat i l'aïlla­ment quan les coses ana­ven mal dades, quan hi havia cala­mi­tats. A nosal­tres, en canvi, ens ha estat ator­gat el pri­vi­legi i l'obli­gació de saber, a l'ins­tant, tot allò de funest, advers i catastròfic que passa en qual­se­vol lloc del món. Quina gràcia, no?