L'ancianitat generosa i Mercè Huerta

Endreço el recor­da­tori de mort de la pin­tora Mercè Huerta, muller del peri­o­dista, advo­cat i escrip­tor Narcís-Jordi Aragó, amb qui com­par­tia la pre­sidència d'honor de la Fun­dació Rafael Masó de Girona. Sóc dels qui acos­tu­men a pas­sar pàgina a les necrològiques i que rara­ment reme­nen al calaix on es guar­den aquesta mena de records. Però el de la Mercè m'agrada perquè s'hi veu la imatge d'un balcó obert al car­rer, un test i un arbre dibui­xats amb un traç essen­cial, molt net, que s'iden­ti­fica de seguida amb l'estil d'aquesta artista, simi­lar al de la seva vida. El guardo, per tant, amb agraïment. I com passa sovint, quan es con­serva un record n'apa­reix un altre que sol anar asso­ciat al sen­ti­ment que ens l'ha fet sal­var de l'oblit.

M'ha vin­gut al cap la pel·lícula En el estan­que dorado de Kat­ha­rine Hep­burn i Henry Fonda, que inter­pre­ten una pare­lla d'anci­ans que esti­ue­gen a Gol­den Pond, on poden bar­que­jar en un estany idíl·lic, i on inten­ten també redreçar la relació per­duda amb la filla gran –en aquest cas, l'actriu Jane Fonda– que no s'avé gens amb el pare. D'alguna manera aquests per­so­nat­ges cine­ma­togràfics cons­tel·len la família, a través d'una mena de psi­co­teràpia sistèmica de les que avui dia s'apli­quen per treure a la llum dinàmiques que cau­sen pati­ment i per desen­quis­tar situ­a­ci­ons fami­li­ars més o menys traumàtiques.

En algun lloc he lle­git que un 70% dels pro­ble­mes psi­cològics que ens afec­ten pro­ve­nen de la relació fami­liar que tenim, la que hem rebut i la que acon­se­guim esta­blir. Pot­ser sí que cada família és una cons­tel·lació que segueix unes deter­mi­na­des lleis d'atracció, i on estre­lles, pla­ne­tes i satèl·lits s'han d'anar posant al seu lloc, per evi­tar col·lisi­ons inde­sit­ja­des. La ficció de la història cine­ma­togràfica que deia s'apropa molt a la quo­ti­di­a­ni­tat, a l'estira-i-arronsa con­tinu que tensa les famílies, en un acordió de pro­xi­mi­tats i d'allu­nya­ments. I és freqüent que a la dar­rera etapa de la vida, les per­so­nes sen­tim la neces­si­tat de fer les paus amb els actors fami­li­ars, d'una manera impe­ri­osa, per pre­pa­rar un comiat que no podem evi­tar. Als trenta anys, als qua­ranta, fins i tot als cin­quanta hem anat remant amb mar arris­sada, mare­jol, fins i tot amb mala mar, fent l'apre­nen­tatge de nave­gació emo­ci­o­nal que exi­gei­xen les rela­ci­ons huma­nes i que sem­pre ens té tan ocu­pats. Amb la pare­lla, amb els fills, amb els pro­pis ger­mans i pares.

Després ve l'edat alen­tida, la que des­torba més a la soci­e­tat de la pressa i de la pro­duc­ti­vi­tat. I apa­reix la pre­gunta de què en fem dels més grans de 60? De fet, ja a par­tir dels 50 cir­cu­len uns quants pre­ju­di­cis exces­sius sobre l'edat; es recri­mina l'enve­lli­ment de les plan­ti­lles amb plan­te­ja­ments o idees que no sem­pre són cer­tes, com ara que a una certa edat ja no es pot apren­dre o és impos­si­ble can­viar. Pot ser cert només en part; depèn molt de les per­so­nes. L'experiència del sènior pot aju­dar a trans­me­tre la cul­tura i els valors de l'art, i fins i tot deter­mi­na­des acti­tuds de coo­pe­ració a les empre­ses. Hi ha per­so­nes, com la Mercè Huerta, que es man­te­nen per­ma­nent­ment acti­ves i que estan com­pro­me­ses amb el seu entorn social fins al dar­rer moment. Per­so­nes faci­li­ta­do­res que han sabut crear el seu propi estany dau­rat i que s'han fet admi­ra­bles i esti­ma­des per tot­hom.