L'escala

L'escrip­tora nord-ame­ri­cana Alice McDer­mott diu que de la família en pots extreure totes les històries que vul­guis. Ella ho ha fet en mol­tes novel·les, com la dar­rera publi­cada en català, Algú (Minúscula). Algú recull la història de vida d'una dona nor­mal i cor­rent, Marie, filla d'immi­grants irlan­de­sos a Bro­oklyn, als anys vint. Les mar­ques d'aquest entorn i família es fan pale­ses en els prin­ci­pals moments de la seva vida. Segu­ra­ment les difi­cul­tats d'una dona ordinària dels anys vint per sor­tir de la seva escala (His­to­ria de una esca­lera, de Buero Vallejo, em va mar­car d'ado­les­cent) són molt més grans que les d'ara. No obs­tant això, em sem­bla que ara s'arti­cula un curiós engany: sem­bla que ningú vin­gui de bona família, que ningú hagi estu­diat a les millors esco­les i uni­ver­si­tats a les quals sols estu­dien uns quants; sem­bla que tot­hom tin­gui els matei­xos pro­ble­mes per anar tirant i que s'hagin soci­a­lit­zat els entre­bancs. S'ha confós l'intent –només intent– de fer rut­llar un sis­tema públic amb el fet que tot­hom dis­posi del mateix nom­bre d'opor­tu­ni­tats. I no és així. El súmmum d'aquest deca­latge en les opor­tu­ni­tats és el sis­tema edu­ca­tiu, una ESO que iguala per baix, que fa que hagis d'espe­rar el de dar­rere i tot­hom tin­gui l'opor­tu­ni­tat, això sí, d'aca­bar amb les matei­xes mínimes noci­ons d'estar per casa. I ho diu algú que ha sor­tit, amb orgull, de l'ESO.

En aquest país la diferència de cognoms, la dis­tinció de pro­cedències segueix mar­cant una dis­sem­blant dis­tri­bució de les opor­tu­ni­tats. Par­lem d'opor­tu­ni­tats, no de pas­sar comp­tes amb qui ve de bona família i amb qui no, ni de voler sem­blar més tirat del que s'és real­ment, ni de soci­a­lit­zar l'estètica de la pre­ca­ri­e­tat. De vega­des, alguns dis­cur­sos bonis­tes s'abo­quen a aquesta estètica, sense més con­tin­gut. Tenir xarxa o no tenir-ne, tenir les espat­lles cober­tes o no tenir-les-hi segueix mar­cant un abisme. Reconèixer aquests gri­nyols del sis­tema seria un pri­mer pas. Però ara sem­bla que ningú ve de cap família, que tot és casu­a­li­tat i que tu els has d'aguan­tar les lliçons soci­als més vàcues com si no te n'ado­nes­sis.